La doctrina d’escampar la merda

Supose que quan un professor explica que Vicent Andrés Estellés (mort tal dia com hui de fa vint anys) és un poeta en llengua catalana està inculcant als seus alumnes el perniciós virus ideològic del pancatalanisme. No sé si algun dels potencials delators anònims esperonats per les Noves Generacions del PP arribaran a tant. Tal vegada sí, si es diu el mateix d’Ausiàs March, atés que Estellés era un catalanista confés i multireincident a qui caldria eliminar dels llibres de text en favor d’una sana asèpsia educativa.

Que la vulguen aconseguir a colps d’actes de fe inquisitorials no és molt propi, però, d’uns fervents seguidors de les venerables doctrines liberals. Com tampoc no para bé que tot un president de la Generalitat com Alberto Fabra es rente les mans com Ponç Pilat quan se li pregunta per tan esvarosa qüestió. “Jo no vaig a entrar en açò, però el que sí que dic és que els professors s’han de dedicar a ensenyar”. Fabra amaga la mà i en un prodigi d’habilitat dialèctica llança la pedra per davall de la butxaca amb un agilíssim escorç de canell.

El problema, com sol ser habitual en esta mena d’insinuacions llançades a l’aire amb alegre liberalitat, és que del puny presidencial no ix cap roc, sinó un grapat de merda humida que s’escampa per tot arreu i empastifa justos i pecadors. L’avantatge d’esta llefiscosa ambigüitat és que hom pot interpretar que Fabra no s’hi adhereix, perquè no ho aprova explícitament, o que sí que ho fa, en aplicació estricta de la doctrina de qui calla hi consent.

La cosa hauria quedat més compensada si després de comminar els professors a fer el que ja fan (i si no ho fan, inspectors té la Generalitat per a corregir-ho, com va demostrar Font de Mora amb l’experiment de l’anglés) haguera aconsellat als seus audaços companys juvenils que es dediquen al que coi facen habitualment. De fet, així ens hauríem assabentat també de per a què serveixen les Noves Generacions del PP.

>

I, a tall de doctrines, n’hi ha una específicament fabriana segons la qual cap imputat pot exercir un càrrec públic, interdicció que s’estén a empreses o organismes dependents de l’administració. Ara que l’anomalia de Carlos Fabra a l’aeroport de Castelló ja s’ha corregit, el president es podria animar amb José Joaquín Ripoll al port d’Alacant. Sobretot perquè això de la tolerància zero és bastant taxatiu. Zero és zero i no un ni dos. Si, a més, la doctrina s’aplicara de forma extensiva als càrrecs electes presumptament corruptes jo estaria disposat a convocar un escrache, però per a cantar-li llaors i llançar-li pètals de rosa. L’efecte pedagògic seria impagable, sens dubte molt superior al d’anar assenyalant mestres a la xarxa ben arreplegadets en el covard anonimat.