Una de les característiques de l’integrisme religiós és la lectura literal de les escriptures amb l’afegit que qualsevol passatge s’interpreta com a manament, com a ordre, sense parar atenció que es pot tractar de desitjos que apel·len a una ètica de màxims, però que no descarten conseqüències morals menys rigoristes.
Si combinem la poètica declaració paulina amb el passatge de Marc sobre el matrimoni (“Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separe”) des d’una perspectiva exclusivament normativa, les conseqüències poden resultar terribles i portar a afirmacions com les proferides per la professora de Doctrina Social de l’Església de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, Gloria Casanova.
“Encara que el teu marit et siga infidel, la veritable prova d’amor és continuar estimant-lo amb llàgrimes als ulls, com Jesús plorava a la creu. Les dones maltractades no han de separar-se perquè això és amor. L’avortament en el cas de violació no és tolerable perquè dins del que hi ha de terrible de la violació traus alguna cosa bona, que és un fill, un do de Déu“.
El més preocupant és que tals asseveracions són perfectament compatibles amb la doctrina eclesiàstica oficial. La pròpia institució universitària ho obvia quan amonesta la professora tot adduint que no són admissibles “’interpretacions extremes que deriven en el menyspreu de la llibertat i la dignitat humanes”. La cruesa de les paraules o la inoportunitat no els lleven validesa.
Els que ens podríem preguntar és per què l’Església expressa amb tant de rigor el seu pensament al voltant de les conductes matrimonials i sexuals dels seus fidels i, de vegades, dels qui no ho són, mentre que es mostra molt més laxa en aspiracions com ara el testimoni de pobresa o de justícia social. Talment com ens podríem preguntar per què determinats mandats constitucionals com ara la protecció de la propietat privada gaudeixen d’un compliment quasi universal mentre que dret a l’habitatge o a un treball digne es transformen en meres declaracions benintencionades.
Del que no tinc dubte és que les afirmacions de la professora Casanova es troben perfectament emparades per la llibertat de càtedra alhora que suposen un cru adoctrinament, molt més doctrinari que qualsevol presumpta exposició de fets que un professor d’institut puga realitzar sobre les retallades educatives que anem patint des de fa uns quants anys, encara que algú les carregue de tinta ideològica. Com si les retallades no anaren ben tenyides de poalades de doctrina neoliberal i la resta de reformes del sistema no portaren un marcat to neocentralista i nacionalcatòlic.
El que em sembla més perniciós de la campanya de les joventuts del PP és que la delació pública de professors sense passar abans pels conductes acadèmics es convertisca en costum. Traure unes paraules de context sol ser un bon germen per a la insídia. Trencar la relació de confiança entre mestres i alumnes només pot animar a l’autocensura. Si el debat i el conflicte es bandegen de l’aula, les pèrdues són irreparables. La força devastadora del políticament correcte s’ha de compensar amb el risc de la inconveniència. La potència crítica dels incipients o futurs ciutadans està en joc. No els tractem com a ànimes càndides i incontaminades. No convertim les lliçons en llandes sense suc ni intenció. Com diuen els economistes quan parlen de les crisis, la llibertat de càtedra és un risc, però també una oportunitat. I ens és imprescindible.
