La devoció de Cotino

16 abril 2013 01:00h
Convindran amb mi que si algun dels polítics que poblen les nostres institucions té garantit l’accés a les mels de la glòria eterna, eixe és, sens dubte, Juan Cotino. Cada detall nou que es coneix de la seua executòria no fa més que incrementar els mèrits per tal que acabe seient a la dreta del Pare, al bell mig dels justos entre els justos. Només he de recordar l’insubornable testimoni de lleialtat mostrat durant les interminables jornades d’escarni patides per Francisco Camps, amb qui va pujar de la mà cadascun dels escalons que l’han portat fins a l’absolució definitiva i triomfal.
 
El darrer episodi que palesa la infinita compassió de l’actual president de les Corts Valencianes envers els qui viuen moments de tribulació s’ha conegut per la revelació (1) del marit d’una víctima de l’accident del metro del 3 de juliol de 2006. Segons este testimoni, Cotino va acudir a sa casa dies després del sinistre amb una oferta de treball per a un dels seus fills.
 
 
No demanava res a canvi. De fet, només es va interessar per si la destrossada família tenia la intenció de personar-se a la causa judicial adreçada a l’exhaustiva investigació de l’accident. Cotino, fent ús d’un pregon sentit de la caritat cristiana, volia dissuadir-los-en per tal d’evitar-los el patiment consubstancial a l’allargament del procés de dol. Quin millor consell per a un marit i uns fills devastats per la mort d’una dona i una mare? Perdonar, oblidar i tirar avant, tot superant el dolor amb resignació també cristiana.
 
Contràriament al que alguns puguen sospitar, Cotino no va mantindre estes gestions en secret amb ànim ocultista, sinó obligat pel deure de discreció. “Quan faces almoina, no ho pregones a toc de trompeta, com ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, per tal d'ésser alabats per la gent. En veritat vos ho dic: ja tenen la seua recompensa. Tu, en canvi, quan faces almoina, que la mà esquerra no sàpia què fa la dreta, a fi que la teua almoina quede en secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t'ho recompensarà.
Si tens poder, quina millor manera es pot trobar de complir la voluntat de Déu que ajudar el proïsme en una situació d’extrema aflicció? Quan, a més, tens la percepció de ser-ne un dels elegits, d’haver rebut el do i la gràcia d’escalar fins a tan altes magistratures com la direcció del Cos Nacional de Policia o la Conselleria d’Agricultura, no estaries pecant si balafiares estos talents tot escatimant-los davant tan peremptòries necessitats humanes?
 
 
 
Quan, com els antics monjos-guerrers, has consagrat la teua vida al servei d’un pla diví; quan fins i tot has fet vot de castedat a la recerca de la santedat en la vida diària, com no atendre el clam d’una família abatuda, encara que no t’ho haja sol·licitat? Perquè una de les virtuts del bon samarità rau a avançar-se al prec, per tal d’evitar-ne així la humiliació que se sent quan es demana caritat.
Ara que comencen a conéixer-se els ímprobes treballs de Cotino a l’hora de consolar les famílies, de confortar-los en el dol, fins i tot acudint al tanatori amb les víctimes de cos present, és quan les llengües de serp que no saben res de compassió ni de caritat començaran a escarnir-lo tot fent malèvoles insinuacions al voltant d’un  suposat interés per minimitzar l’impacte polític de la tragèdia.
 
Cotino, però, sap que tot plegat forma part del preu que paguen els soldats en esta mena de missions sagrades; que el martiri de la incomprensió és una pena mínima enfront del premi que l’espera molt més enllà; que tant si la història l’absol com si no, al cel tindrà un merescut lloc de privilegi ben allunyat dels qui ara el vituperen.     


 
next