Supose que haver de menjar-te els marrons dels teus predecessors et pot fer mereixedor d’una certa commiseració, quan no simpatia, dels teus conciutadans, però no t’autoritza a tractar-los com a imbècils. Les llacunes de memòria de Ciscar explicitades a la roda de premsa de divendres passat donen el to i el nivell dels actuals governants. Ací ja no consta que Francisco Camps fou president de la Generalitat, José Luis Olivas de Bancaixa i Rita Barberà, alcaldessa de València. Els està passant com a Trotski, qui va anar desapareixent com per art de màgia dels relats de la Revolució d’Octubre i fins i tot de les imatges. I això que Barberà continua en exercici, almenys fins que el Winston Smith de torn no reba l’ordre de rectificar les portades dels diaris de les darreres dos dècades i escaig.
El mateix Pérez Boada participa d’este vici de doblepensar a voluntat quan suposa (1) “que Bankia fou lliure de donar el crèdit (a la Fundació del València C.F.) i no pot sentir-se estafada”. Sobretot, perquè el 26 d’agost de 2009, data de la signatura, Bankia no existia. De fet, el crèdit no l’atorgà un banc dirigit per un basc de cognom impronunciable, sinó una caixa d’estalvis anomenada Bancaixa, regida aleshores per un tal José Luis Olivas, posat a dit Eduardo Zaplana i conservat en formol pel seu successor al front de la Generalitat just després d’haver-la presidit ell mateix. A Pérez Boada tot plegat deu semblar-li una ucronia o un malson i deu pensar, com Ciscar, que algú li ha atorgat el privilegi de tractar els seus conciutadans com a cretins.
Evidentment, Bankia no pot sentir-se estafada per l’operació del València C.F. com tampoc la Generalitat per Urdangarín. Les dos arrosseguen marrons heretats que els han portat a la fallida. La diferència és que ara Bankia està defensant els interessos dels seus accionistes, el principal dels quals és l’Estat espanyol, és a dir, tots nosaltres en la mesura que ens hi represente, mentre que la Generalitat amb Urdangarín fa tot el possible per ocultar la responsabilitat dels qui obriren la caixa comuna per tal que el senyor duc hi arramblara a mans plenes. Així s’explica per què no s’hi ha personat per la via penal.
Tant González Pons com Pérez Boada es presenten com a executors de la voluntat d’uns altres, “espectadors” en el melós i sempre poètic llenguatge de l’autor de Camisa blanca. Tots dos tenen clar que no estan disposats a menjar-se tan indigestos excrements. El ben cert, però, és que no dubtaren a estampar la signatura als documents que autoritzaven les grans caguerades. I el que de debò no hi consta és que expressaren la més mínima protesta, que els tremolara la mà a l’hora de donar el vistiplau o que alguna mena d’impuls moral els mortificara l’ànima. Vist com no han perdut el somriure ni la desimboltura a l’hora d’insultar la intel·ligència del personal cada vegada que obrin la boca, això sí que no hi consta.
