Damunt dels morts

30 abril 2013 01:00h
Cadascú pel seu lloc, intentant salvar mobles corcats d'anys d'abandó; cercant horitzons nous a la platja de sempre; esperant el miracle que partisca les aigües. Oracles del passat descriuen la tragèdia amb tinta caducada en fulls groguencs i arnats de boscos extingits. La crònica d'un temps on tot eren promeses.
 
La terra de Sió, l'admirable postal amb un hort entre sèquies, no va passar de ser una llar inundable, un aiguamoll al fons d'una vall torrentera. Quan vingué la riuada cadascú havia fet la casa on li va plaure. Quan de debò hi va ploure no es varen sentir crits, tan sols un lament fosc, nocturn, com la fugida.
 
Encara estem comptant els cadàvers unflats que la marea torna. Mai no sabrem del cert l'abast de la catàstrofe, el nom dels ofegats, el rostre dels difunts. No cal fer-ne l'esforç, ens diuen els oracles d'este passat boirós que s'escola pels marges d'un relat apressat, entre tornen les màquines de la reconstrucció.
 
No ens podem desviar de l'objectiu marcat i la represa urgent. No ens podem aturar pels dubtes o els rumors sobre ossos al fang, sobre cossos colgats. Les màquines no estan per a porgar la terra de restes. No ni ha temps. Ha de quedar ben plana per als nous fonaments on cadascú, al seu aire, farà el que podrà fer.
 
 
Un memorial anònim, un monument discret, barat, de fusta molla, serà l'únic vestigi de l'última desfeta, per ara i sempre més, anem en pau, amén. Una modesta esquela, un minúscul paràgraf en un llibre d'història.  I des d'ara, les mans a l'obra, que el temps passa, i el sol marca el migjorn i ja puden els morts.

next