Seria massa ingenu i gens realista obviar la tensió i el conflicte inherents al procés polític. La diferència rau en la manera de resoldre estes pugnes de caire ideològic barrejades amb aspiracions personals i antigues batalles perdudes o postergades. Però això ha de casar amb la idea que Compromís es presenta com a una alternativa real i no una mera alternança a la manera com entenen el servei públic els partits que ens han governat fins ara.
Si Compromís apel·la al nostre idealisme, a que creguem que una manera diferent d’entendre i de fer la política és possible, els seus quadres hauran d’actuar en conseqüència. Si alguna cosa estem aprenent de les tribulacions que ens assolen és a exigir que les paraules concorden amb els fets. Perdre la innocència té l’avantatge que, encara que el príncep blau intente seduir-nos amb poemes d’amor , també haurà de demostrar que posseeix unes altres prestacions menys retòriques.
La matèria primera de Compromís pinta molt bé, precisament perquè els ingredients són variats i de qualitat. L’elaboració de la massa es preveia delicada, però és en la primera cocció on estan apareguent els desajustos. Tot en esta vida es pot redreçar, això sí, a costa de treballs molt feixucs que contrasten amb la lleugeresa amb què solem caure en la temptació. Cal no oblidar que el pecat original és molt més que una història d’una parella atabalada i una serp capciosa. L’al·legoria del paradís ens explica que una errada inicial pot portar conseqüències incalculables i pagadores a generacions vista. I amb la poma ja mossegada, què hauria passat si Abel haguera estat més pel seu germà i Caïm haguera sigut més generós? Esta mena de lliçons sempre consten als currículums, puntuen o no a la mitjana i tant si apareixen com si no a les successives revàlides.
