Diuen que la fe mou muntanyes i que si l’ésser humà desenvolupa tota la seua potència pot assolir fites insospitades. Qualsevol
coacher que es cotitze com a mínim a les tarifes que hem estat a punt de pagar per posar en forma a Alberto Fabra, no dubtaria gens d’estos axiomes bàsics de la xerrameca pseudopsicològica.
Tot comença a convertir-se en fum quan s’apel·la a la fe sense estudis de viabilitat seriosos i quan es desconeix de quines potències subjacents prestes per a sorgir a la superfície estem parlant.
Ignore si el president de la Generalitat té fusta de líder. Els indicis no ho fan sospitar, però en tot cas, un president, qualsevol president, el que sí que té és poder, almenys per a fer determinades coses. Què li impedeix, per exemple, expulsar Rafael Blasco del PP i del grup parlamentari? Per què no es deslliga de l’herència enverinada de Camps i Barberà i els seus tripijocs amb Gürtel i Urdangarín? Per què no pren alguna mesura de desgreuge a les víctimes del metro?
Fabra pateix i ho fa en silenci. Veu com el seu món fa aigües, però està paralitzat. No és com allò de l’esma de Rajoy, especialista a deixar podrir els problemes fins que s’esvaeixen al pou cec de les hemeroteques i els obituaris. Si Fabra es pensava que això li podia servir, supose que ja li haurà caigut el vel. No sé si quan José Ciscar va intentar convéncer-nos mitja hora abans d’anul·lar la comanda que els serveis de coaching del president anaven a ser del màxim profit per a tots nosaltres, s’estava referint a que serviria almenys per a activar-lo.
“Vinga, Alberto, que tu pots plantar-li cara a Montoro. Si el mires de gaidó afluixarà els euros. Imagina’t que agafes una granera i deixes el grup parlamentari com una patena. Al carall amb eixa colla de corruptes que no et deixen dormir. I fes callar a Rus, que ja sembla el Palleter de tant com el consents. I què és això que Rita diu que es tornarà a presentar? Que no hi tens res a dir? Deixa reobrir la comissió del metro. Tu no tingueres cap responsabilitat i ara t’estàs menjant tot el marró. Per cert, què fa encara Cotino a la presidència de les Corts? Alberto, tu pots. Mira’t ben endins. Trau tota eixa força amagada. Ells ni tan sols sospiten que la tens. No l’atresores. Gasta-la a dojo. I quan isques a parlar en públic, no t’atabales. Pensa què vols dir i dis-ho amb senzillesa, que la gramàtica castellana i els teus oients t’ho agrairan. Deixa’ls bocabadats. I deixa d’amargar-te perquè et diguen que a tu no et triaren els ciutadans sinó un e-mail del carrer Génova i que pots acabar sent el qui perda les eleccions vint anys després. Ei, convoca eleccions ja i agafa’ls amb el peu canviat, als teus i als del tripartit. Com veus, tens moltes possibilitats. No hi ha justificació per al lament. Que eres el president de la Comunitat Valenciana. No ho oblides. Tu pots, Alberto.”
Si la cosa haguera anat així serien, com algú va dir, els 20 mil euros públics millor gastats, però no només de la història de la Generalitat, sinó des que els Estats Units compraren la Louisiana a França.
