L’estrany cas dels accionistes de Bankia

Cadascú és molt lliure d’escandalitzar-se del que vulga o del que puga. Tot depén d’escales de valors, sensibilitats o graus d’exposició a la ignomínia. Hi ha qui pateix si ha matar un ratolí o un insecte i prefereix cohabitar amb ells, i qui ni s’immuta davant d’un nadó desnodrit. També és cert que si et recuperes d’esclafar la primera bestiola , les següents són menys traumàtiques.

La pedra d’escàndol també colpeja amb major o menor intensitat depenent de la ideologia del subjecte. Als fills bastards de Marx ens pot indignar que Wert col·loque el llistó de les beques al sis i mig, que la religió compte al currículum o que es preferisca pagar els deutes dels bancs abans que la sanitat pública.

Per això m’estranya molt que els orgullosos hereus d’Adam Smith i David Ricardo no s’estripen la pell davant del cas dels tenedors de preferents de les caixes d’estalvis convertits a la força en accionistes dels bancs resultants d’eixe eufemisme del saqueig anomenat Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB).

No acabe de comprendre com els creients en eixe verger de llibertat i iniciativa individual anomenat mercat desregulat no s’escandalitzen davant d’una heretgia tan palmària contra el capitalisme com és la conversió forçosa d’ uns senzills estalviadors en propietaris d’una empresa.

Algú ens hauria d’explicar per què si és tan sagrat pagar els deutes als grans prestadors, a costa inclús del benestar de la població, no ho és també tornar els diners als petits dipositants. Si un banc fa fallida, que caiga amb totes les conseqüències. No s’hi val que li donem diners públics a fi de satisfer el deute amb un gran fons d’inversió i requisem amb traïdoria els estalvis d’un jubilat.

A la junta general d’accionistes de Bankia celebrada ahir a València, la majoria dels presents no ho volien ser. Clamaven, remugaven i inclús pregaven perquè els tornaren a l’antiga condició d’estalviadors. Persones que en sa vida havien parlat en públic patien amb impotència el tràngol d’explicar davant d’un micròfon la seua desesperada situació. Quan els hi quedava un minut dels tres de què disposaven, l’amable mantenidor els interrompia a fi que saberen que se’ls hi acabava el temps i, de pas, els feia perdre el fil del discurs.

Enfront, este educadíssim moderador i tota la corrua de tecnòcrates formats en les més prestigioses escoles de negocis, feien com que se’ls escoltaven amb la displicència de qui ha de superar un tràmit.
L’única disculpa la va rebre la filla d’una dona com tantes altres a qui per mitjà d’una carta li havien comunicat la seua conversió sobtada en accionista. La dona no havia signat res i mai va assabentar-se que era copropietària d’un banc, sobretot perquè quan el prodigi va succeir, ja estava morta.