Marhuenda hi veu una “causa general”, opta per la reducció a l’absurd i conclou: “Dissolguem ja el PP. Que dimitisquen tots. Tots a la presó. No fem judici. Si un delinqüent presumpte es reuneix amb un director d’un diari i li conta una pel·lícula, ja és acte de fe”.
El que ell expressa com a ironia, però, no hauria de ser descartat, almenys pel que fa a les tres primeres asseveracions. La Llei de Partits, aquella que va servir per a il·legalitzar Batasuna, també preveu la dissolució d’una formació política “quan incórrega en supòsits tipificats com a associació il·lícita en el Codi Penal”.
De fet, la llei preveu altres dos supòsits de dissolució: el ja esmentat de connivència amb el terrorisme i altres fòbies ideològiques per raça, sexe, religió, ideologia o orientació sexual, i el que exigeix que l’organització siga democràtica. Obviarem qualsevol disquisició al voltant de com es prenen les decisions en alguns partits (només cal recordar el nomenament d’Alberto Fabra), però és important assenyalar que l’òrgan encarregat de jutjar estes il·legalitats és una sala especial del Tribunal Suprem. De l’associació il·lícita comuna del tipus pren els calers i fuig (a un paradís fiscal preferentment) s’encarrega el jutge competent segons l’aforament o no dels implicats.
Vistos els indicis, les proves i els diversos testimonis, cada vegada es projecta amb més força la imatge d’un seguit d’individus que cobraven en negre diners obtinguts d’empreses a les quals els atorgaven contractes públics i altres regalies mitjançant les diverses administracions que controlaven. Els indicis assenyalen quasi tota la casta directiva esdevinguda, gràcies a les urnes, presidents de governs centrals i perifèrics, ministres i consellers.
Estes pràctiques s’allargaren, a més, durant anys i panys fins a completar dos dècades esplèndides, i més temps encara si hi afegim l’època en què el partit es deia AP i el Luis Bárcenas de torn responia a al nom de Rosendo i al cognom de Naseiro .
I si de psicodèlia anem parlant, no puc deixar de banda un problema aritmètic que se m’ha suscitat en les darreres hores. De la comptabilitat (1) del PP valencià coneguda despús ahir gràcies a alguna generosa gola profunda amb accés privilegiat als arcans populars es desprén una dada que, si no premonitòria d’una esllavissada, sí que té característiques de gota malaia.
El 2009, el PP “regional” va recaptar 255 mil euros en concepte de quotes dels afiliats. Una xifra més que respectable que perd llustre si tenim en compte que el nombre de militants era aleshores de 700 mil, tots els quals, segons el sempre fiable Esteban González Pons, pagaven “les seus quotes” (no va dir religiosament, almenys no hi consta). Una senzilla divisió ens dóna que cada militant hagué d’afrontar una quota anual de 36 cèntims d’euro, 3 cèntims mensuals, vaja.
No és estrany, doncs, que amb una derrama que tendeix a zero, al gratis total, el PP s’haja convertit en l’opció preferida dels clients; ni que amb estes rebaixes per liquidació d’existències, el PP necessite altres vies de finançament. Si és cert que hi ha 5 milions de valencians i els comptes no em fallen, n’hi ha 4 milions 300 mil que no pertanyen al PP i hi han col·laborat desinteressament sense saber-ho. Vosté i jo entre ells.
(1) lasprovincias.es
(2) elmundo.es
