La columna d’ahir del meu admirat Víctor Maceda transmetia una ràbia poc habitual en el seu estil habitualment irònic. Deu coure molt vore in situ com un dels personatges que millor encarna la desfeta econòmica i moral del teu país es passeja ufanós per un indret tan significatiu com la llotja de Mestalla sense que ningú l’envie a pastar a la lladronera.
Un sentiment semblant m’inspira el conseller de Governació i secretari general del PP valencià, Serafín Castellano, quan blasma contra la cadena humana que es prepara a Vinaròs per a l’11 de setembre. Diu Castellano que “el PP no permetrà que ningú pervertisca la identitat dels valencians”. I com pensa fer-ho? Enviant la policia autonòmica? Els bombers? Les brigades forestals? Els amics i familiars endollats? Les excavadores de Taroncher? Les brigades de paletes i electricistes dels contractistes de totes les conselleries per on ha transitat?
Que tot un vicepresident de la Generalitat com José Ciscar advertisca que farà tot el possible per tal d’impedir que la cadena humana es forme, revela un tarannà autoritari que encaixa perfectament amb la liberalitat amb què el planter del partit expressa la seua nostàlgia d’un feixisme que no van viure però que deuen haver mamat per alguna via insana.
Però, que un individu com Castellano es permeta el luxe de dir-nos als qui no hem endollat mai ningú ni hem atorgat contractes a dit el que podem fer i el que no, com hem de pensar, qui és un valencià de bé i qui un renegat…en fi, que este senyor vaja donant lliçons de patriotisme i exigint als partits de l’oposició que s’hi pronuncien, em produeix molt més que indignació o repulsa. Em fa vindre bossera, un fàstic immens a penes superat per l’angúnia que em van produir les subvencions solidàries de Rafael Blasco i el tracte que Francsico Camps i Juan Cotino van donar a les víctimes de l’accident del metro.
