Vicent Vilar, l’empresari i amic que l’ha arrossegat a la banqueta és un tipus peculiar. Estava molt enamorat de la seua dona, la també imputada Montserrat Vives, a qui va dedicar abrandades cançons i a qui féu sòcia del seu lucratiu negoci de pesticides .Tot es va ensorrar quan Vilar va adonar-se que Fabra li volia traure vida i hisenda, llar i negoci, cor i cartera.
El dia que anava a ser jutjat pel segrest i la violació de la seua ja exesposa, Vilar es presentà a l’Audiència de Castelló del braç d’una altra dona, més espectacular encara que la que l’havia traït. A ulls d’un espectador informat, l’escena de l’empresari fent manetes amb aquella sílfide resultava patètica alhora que tendra. Es tractava de la darrera, ridícula i desesperada demostració d’amor cap a la persona que l’havia dut a la perdició. Perquè Vilar va eixir-ne culpable i amb deu anys de presó a l’esquena.
Carlos Fabra no va calcular que un home així moriria matant. Que s’incineraria si amb aquell incendi també aconseguia socarrar la dura pell de qui li ho havia pres tot. No va aturar-se tot assumint que havia subornat Fabra abans i després que el totpoderós polític li aconseguira unes valuosíssimes llicències per a la fabricació d’herbicides. Va apurar la seua vena artística tot patrocinant una anomenada Banda del Tuerto a qui va aportar algunes lletres més que reeixides pel que fa al propòsit gens dissimulat de calumniar l’aleshores factòtum de la dreta castellonenca. Un jutge hi va estar d’acord i va prohibir la distribució del disc per calumniós.
Carlos Fabra no va calcular que tot i l’aparença servil, el tal Vilar era un individu orgullós i amb un arrelat sentit de la propietat, tant dels seus productes químics com dels éssers animats amb qui convivia. Va sobreestimar el seu poder i es va adonar massa tard que, tot i que una telefonada seua al subdelegat del govern havia bastat per a detindre Vilar per l’agressió contra Montserrat Vives, l’empresari no seria presa del pànic paralitzant, sinó de la ràbia suïcida.
Fabra va rebre el suport dels seus. Ningú al PP va demanar-ne la dimissió. Mariano Rajoy el lloà fins al fàstic de catalogar-lo al prestatge dels polítics i ciutadans exemplars. S’hi remogueren jutges i fiscals. Els bancs feren tot el possible per ocultar uns ingressos d’origen desconegut que Fabra ni tan sols es va molestar de blanquejar amb un mínim d’enginy financer.
La tirallonga d’episodis foscos seria interminable, però almenys hui sabem que Carlos Fabra no quedarà impune. Alguns voldrien vore’l podrir-se al penal del Dueso o coses pitjors, però, atesa la gratuïtat amb què molts altres han vist remunerades les seues malifetes, ni que siga per comparació Fabra ja hi ha pagat un preu: el de l’enfitament per una golafreria que no es va aturar davant la interdicció de desitjar i menys encara arrabassar els béns del proïsme.
