La directora de la nova RTVV va pujar carregada de bones intencions les escales d’una casa infestada de fantasmes i de morts als armaris. Amb encomiable esperit tecnocràtic hi va fer balanç i s’adonà que si acomplia l’ERO fil per randa la pantalla aniria a negre, com diuen els entesos. Els fantasmes que poblen els estudis de Burjassot no anaven a estendre cables ni a engegar càmeres, almenys no d’una manera ordenada i productiva. És ben sabut que els ectoplasmes són capritxosos i els agraden els esglais i les sorpreses.
Amb este afany regeneracionista, Vidal va contractar una periodista de debò per a dirigir els informatius. Esmeralda Velasco va tornar de Madrid amb la intenció de fer unes notícies homologables a les d’altres televisions públiques, la qual cosa no és sinònim d’imparcialitat i menys encara d’excel·lència. Velasco va esvarar amb el menyspreu cap a la llengua dels valencians expressat en una entrevista, un fet que, d’altra banda, demostra fins a quin punt coneix el teixit social per on transita i el grau de sadisme que els valencians estan disposats a tolerar pel que fa a les suposades senyes d’identitat. De fet, el summe guardià de les essències, l’incombustible Serafín Castellano, no n’ha dit ni pruna.
El tecnòcrata també és persona i té el seu coret i el seu orgull. En algun moment de l’odissea per Burjassot i en algun indret d’aquell immens edifici mig buit on el ressò dels absents deu ser a hores d’ara ensordidor, Rosa Vidal va tindre una visió aclaridora i aclaparadora. Ella salvaria l’ens maleït. No només el cos corruptible de l’empresa, sinó també la seua ànima immortal. Havia de reconciliar-la amb l’audiència perduda. Tornaria l’orgull de pertànyer-hi als supervivents del naufragi. Demostraria que ella no és un Pedro Garcia o un López Jaraba qualsevol.
El dia del judici de l’ERO va seure tota sola a la banqueta del davant, enmig del tir de la càmera que retransmetia amb estètica Dogma una història criminal de quasi dos dècades. Quan algú ha sigut elegit i enviat no pot sostraure’s al martiri.
El problema és que Vidal esperava que algú li ho agrairia, principalment els supervivents de l’ERO, beneficiaris dels seus esforços d’expiació. Amb això va demostrar que la visió experimentada a la necròpolis de Burjassot fou en realitat un engany de l’inconscient, una ínfula inflamada o un desesperat miratge d’alguna mena de febre estival.
Perquè Vidal no ha pogut arribar fins al final. Per a això caldria una coherència gairebé suïcida. Ella va optar per reclamar-ne el suport. Apel·là a un orgull que ni els resistents, ni les víctimes, ni els testimonis, ni els còmplices, ni els coautors dels crims perpetrats que es congregaren a la reunió convocada per ella a l’endemà del judici mai no podran sentir.
La iniciativa redemptorista, a més, va incendiar els ànims ja recremats dels despatxats, entre els quals també hi ha tota la tipologia abans esmentada. Ara l’acusen de voler enfrontar els treballadors, quan en realitat este enfrontament ja s’estava covant d’una manera natural per la mateixa evolució del conflicte i, pel que fa a la responsabilitat de Vidal, és la conseqüència directa dels seus actes, però no necessàriament una reacció volguda.
Ella no vol que els treballadors passats i presents es barallen. Voldria que els que hi romanen l’ajudaren a salvar Nou, que per a alguna cosa ha canviat el nom i l’aparença de l’andròmina. I els absents, doncs que assumiren que el món és injust i que quan un globus porta massa llast, se n’ha de deixar caure una part. Així és el món i així és la vida. En essència, un caos on els taurons dels despatxos d’assessoria on Vidal s’ha criat tenen moltes probabilitats de sobreviure, però cap garantia absoluta. Sobretot si tenim en compte que en este procel·lós oceà la realitat i els seus components històrics sempre suren com a amenaçadors superpetroliers.
