L’alcaldessa d’Alacant ha fet servir la mateixa imatge (“Escopir cap amunt té riscos. Abans o després ens pot acabar caient a la pròpia cara”) en resposta a l’advertiment del número 2 del PP valencià, Serafín Castellano, que cap imputat anirà a les futures llistes electorals del partit.
La dita castellana coincideix amb la cançó de Brel i, traduïda al català, diu aproximadament que “qui al cel escup, a la cara li cau”. L’expressió serveix per a retraure l’arrogància excessiva i alertar del perill de rebre el que un es mereix. Castedo adverteix Castellano que ell també pot resultar imputat en qualsevol moment i que, aleshores, haurà d’engolir-se el gargall que tan alegrement ha enlairat. L’expressió també existeix en català i, significativament, l’exemple d’ús que aporta el Diccionari de l’IEC és el següent: “Aquesta denúncia que ha fet és escopir al cel, perquè ell també hi està implicat”.
El que queda més clar després dels jocs dialèctics d’estos dos maquiavels de barraca i parany, és que de babes en sabem un fum. Com diu Castedo, l’escopinada vertical comporta alguns riscos, però si el vent gira a temps o ens protegim amb un paraigua, és possible que evitem l’esput. Més incontrovertible resulta la flegma horitzontal, llançada a poca distància tot apuntant al rostre del veí. Supose que els hi sonarà. És eixe bany per aspersió, de vegades pluja fina, de vegades pedregada, que ens amera la cara quan obrim un diari o encenem la ràdio o la televisió.
És eixe líquid viscós que ens regalima per les galtes i que moltes vegades hem d’empassar-nos mentre respirem. Són les secrecions habituals de personatges com Castedo i Castellano. Mentre parlen d’escopir al cel van deixant un rastre apegalós que ens esguita a tots.
