El que ha quedat clar és que, tot demanant diners no, però si Fabra es presenta a Madrid amb una denúncia d’un grupuscle d’extrema dreta alertant d’unes pernicioses emissions radiofòniques que vénen produint-se des de fa 24 anys i que són conegudes per tothom, les portes dels ministeris sempre estaran obertes per a ell i tindrà a la seua disposició totes les quadrilles d’inspecció radioelèctrica que li calguen.
Fabra va demostrar ahir que encara és pot presentar a Madrid com a un home amb els pantalons ben cordats; que quan pica a la porta d’un ministeri se li ajupen amb més reverències que al seu vell amic don Carlos quan hi anava carregat de pesticides.
Els seus rebolicats confrares valencians s’hauran convençut per fi que és un baró territorial de pes i un digne hereu d’eixa extensa nissaga de representants del poder valencià, molt més ben plantat i refinat, això sí, que el llegendari Tio Pantorrilles.
Amb això de la ràdio catalana, Fabra ha posat, com si diguérem, els ous a taula i ha imposat els seus dicteris en un ambient tan catalanòfil com és l’actual govern espanyol de Mariano Rajoy.
No cal dir que en tot este sarau els ciutadans valencians que fins ahir eren oients de Catalunya Ràdio i, abans encara, vidents de TV3 no pinten fava. No els faré cap descobriment si constate que el seu govern els tracta, en el millor dels casos, com a menors d’edat a qui s’ha de controlar la dieta informativa. Els més susceptibles, s’hauran adonat temps ençà que són ciutadans de segona i que no mereixen el respecte cap a les seues preferències comunicatives. I si algú especialment sensible pensa que el tracten com a un pària, un apàtrida, un estranger o un traïdor a la pàtria, no seré jo qui li lleve eixa idea del cap. No és cap paranoia. Com diria Serrat, entre eixos individus que no s’han de baixar del cotxe oficial per a donar pel sac i els afectats comença a haver-hi alguna cosa personal.
