“Pare Català, consellera Català, però el programa lingüístic és en valencià. Que quede ben clar” es va afanyar a rectificar Ciscar, coneixedor que alguns altres, per una relliscada molt menys aparatosa, han sigut víctimes de tota mena d’anatemes i actes de fe.
L’anècdota m’ha fet reflexionar sobre la idea àmpliament acceptada que atribueix a una maniobra de Serafín Castellano contra María José Català la darrera polèmica al voltant del nou diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El secretari general del PPCV voldria desactivar així una personalitat emergent que, en el cas de fallida del president Fabra, podria erigir-se en alternativa.
He de dir que combregue amb esta teoria de la conspiració però crec que darrere de tan subtil maniobra hi ha més motius que no la mera lluita pel poder. Castellano, home previsor de mena, sap que les faccions al PP valencià (i també en altres partits) acaben cristal·litzant en identificacions nominals com zaplanisme, campsisme o fabrisme. No cal estirar massa del cordell per vore que, en el cas que Català accedira, o simplement aspirara, a alguna alta magistratura del partit, voríem nàixer un sector catalanista al PPCV.
A més, i ací trobe que està la clau, atesa la versatilitat del personatge, no sembla impossible que, en un determinat moment i tot obviant conflictes antics, Castellano es veiera abocat a jurar fidelitat eterna a l’actual consellera. Aleshores, podríem arribar a llegir titulars com “Castellano es passa al catalanisme” o “Castellano es fa catalanista”.
Cal esmentar a banda que la gent del PP que prové com ell per nissaga directa del blaverisme més recalcitrant no deu pair del tot que se l’identifique com a fabrista o seguidor del fabrisme. I no perquè això puga remetre a l’allargada ombra del vell cacic castellonenc, sinó perquè Fabra és també el cognom del més famós codificador de la llengua catalana. Però del fabrisme (via Pompeu, Carlos o Alberto) al catalanisme encara hi ha encara una distància considerable.
Una cosa, però, es demostra amb esta interpretació nominalista de les divertides batalles populars: que, siga per convenciment o per consciència de les seues limitacions, Castellano no aspira al poder suprem. Perquè si la partida es plantejara entre un sector catalanista del PP i un altre de castellanista, sembla més que clar qui tindria la mà guanyadora.
