Quan tot és ETA, fins i tot la mateixa ETA pot deixar de ser-ho. Un tal portent va succeir quan, com per art de màgia, la banda terrorista es va convertir en el Front d’Alliberament Nacional Basc. Van ser cinc minuts com qui diu, però durant un instant els assassins van assolir la dignitat d’interlocutors amb qui es podia negociar, a qui es podia atansar a presons properes al domicili i, fins i tot, redimir penes.
Quan ETA són els qui protesten davant del domicili d’un polític, com no admetre que també ho són els autèntics successors de la seua branca civil? No importa que hagen renunciat a l’eina criminal que els diferenciava de qualsevol altre partit de l’Europa contemporània després de l’alto el foc a Irlanda. No importa que hagen arribat al punt al qual eren cridats per tal de participar del joc institucional. Porten la marca de Caïm i la portaran fins al dia que els jutges del suprem tribunal encarregat de definir que és ETA i que no dictamine al seu favor. No dubteu que eixe dia arribarà quan els necessiten per a algun pacte més o menys justificable i que estos jutges sabran justificar amb arguments de concòrdia, oblit i perdó.
Mentrestant, els qui gosen arrimar-s’hi continuaran sent acusats de còmplices, traïdors o col·laboradors necessaris. Viuran amb la por de l’estigma. Sacrificaran un dels seus membres abans que la gangrena diagnosticada pels suprems doctors s’estenga a la resta del cos.
