També ha de saber que, si hui fa un pacte, mai més no podrà tornar a plantejar que es revise algun dels punts on vostè va cedir per tal de facilitar-ne l’acord. Tot obviant a més que, tal vegada, aquell consens original tenia una banda sonora amb soroll de sabres i, per tant, les renúncies no van ser fruit només de l’altruisme i eixa mítica i proverbial altura de mires sinó també d’un cert acolloniment. Este darrer ingredient no sol eixir tan destacat als llibres d’història, però produeix uns efectes gàstrics indiscutibles.
Tot plegat, pot vosté adobar-ho amb algun pessic historicista al voltant de la tradició monàrquica de la nació més antiga d’Europa. Sobtetot, perquè si a la tradició ens remetem, la d’esta antiquíssima nació anomenada Espanya ens parla de “reformes” constitucionals bastant freqüents. Clar, els britànics no tenen constitució escrita i la dels Estats Units d’Amèrica té més de dos-cents anys. Però ells, per a reformar algun aspecte de les seues bases polítiques no han d’enfrontar-se a un laberint pràcticament inexpugnable. Com que calen dos terços del parlament per a qualsevol reforma significativa, no és gens arriscat afirmar que és més fàcils que els canvis arriben per mètodes revolucionaris abans que no legals. De la llei a la llei, però el paté de la lloca no el tastareu.
Ja està passant a Catalunya amb la sobirania i pot passar a tot l’Estat amb la república si algun dia hi ha una majoria parlamentària contrària a la monarquia. Reformen vostés la Constitució, diuen, però no ens hi faça debatre, que és molt cansat. I oblide’s del referèndum i de preguntar als ciutadans per esta qüestió. Perquè si mai hi preguntem, serà pel paquet complet i tancat . I entremig, l’abisme, la inestabilitat, el caos…
No obrim el meló, no siga que ens adonem que està buit perquè se l’han menjat per dins. Almenys, la part més dolça mentre deixen que la resta es podrisca. Monarquia i república són només variants de la pell del fruit, una corfa amb avantatges i inconvenients. La monarquia, mentre siga constitucional i democràtica, també té virtuts. El paper moderador és ben cert, però exigeix alguna cosa més que la simple neutralitat política de la institució. Ha de ser una neutralitat quasi ontològica. Cal que siga neutra, abans que neutral. Neutra en el sentit de no significar res més que un llençol blanc de simpatia i bones intencions.
La seua pròpia i essencial condició de casta, legalment irresponsable i no elegida, fa de la figura d’un rei i, per extensió, de la família reial uns ens que no poden carregar-se de valor ni identificar-se amb les misèries dels comuns mortals. Es pot ser una casta, però no una casta que trau profit d’esta condició. No entraré a debatre qui més s’adiu a este nebulós concepte tan en boga. Només apuntaré que la unanimitat dels presidents del govern alhora de defensar la continuïtat de la monarquia sense donar espai al debat és un símptoma de com s’ha governat i encara es governa a Espanya. Sense prejutjar l’honradesa dels individus concrets, tots han gaudit d’una ampla màniga de secretisme, opacitat, discrecionalitat i manca de rendició de comptes. Totes elles són característiques pròpies d’institucions que, com la monarquia, necessiten de la foscor, o almenys de la penombra, per tal de mantindre’n la popularitat i el prestigi. La majoria dels més aferrissats defensors de l’actual estat de coses s’estan defensant ells mateixos i els seus interessos confessables o no, però també el seu passat, les seues carreres, els seus records i el seu llegat.
