Ignore la càrrega metafòrica de la primera asseveració. Puc suposar que quan diu “Madrid”, Mehta es refereix al govern de l’Espanya, però no acabe de calibrar fins a quin punt es creu que el que destil·len els dirigents espanyols siga ben bé odi. Ben al contrari, Camps identificava exactament el subjecte de tan corrosiu sentiment i puc afirmar que es creia que Zapatero sentia literalment això.
Pel que fa a l’objecte, se’m fa difícil mesurar l’abast del terme “València” en boca del director de Mumbai, però, no tinc cap dubte que quan l’expresident de la Generalitat afirmava que Zapatero odiava els valencians s’ho creia fil per randa. Entre altres coses, perquè Camps concebia la seua figura no sols com a la representació institucional del cos social, sinó com a l’encarnació dels seus anhels i aspiracions. Al capdavall, que Zapatero odiara els valencians volia dir que a qui odiava en realitat era al mateix Camps.
No cal insistir més en la megalomania del personatge, però sí una mica en les conseqüències polítiques. La presumpta animadversió personal d’un mandatari es pot combatre tot lluitant pel seu escapçament. A això es va dedicar Camps durant set anys fins al punt de declarar el País Valencià el baluard de la resistència antizapaterista, una mena d’aldea gal.la o Cadis constituent enfrontats a un setge, en este cas del socialisme antiespanyol.
La resistència es feia en nom del vertader espanyolisme i l’aspiració última era la represa del poder de l’Estat. Mentre aixoplugava el Rajoy més feble al balcó faller de l’ajuntament pels volts del congrés del PP celebrat a València, Camps anava albirant la possibilitat de protagonitzar ell mateix l’ofensiva. La Gürtel va estroncar aquelles ínfules i l’epíleg tingué forma de calvari amb infinits graons. Quan el drac socialista va sucumbir ell estava a les portes de seure a la banqueta dels acusats.
Zubin Mehta ha vist com el que Camps denunciava s’ha repetit amb el canvi de govern. Amb el PP de Rajoy tot ha rodat en la mateixa direcció i, per això, el seu “Madrid” implica una continuïtat en un tracte que ell identifica amb la mateixa paraula emprada per l’home que el va contractar.
No obstant això, introdueix un matís en les conseqüències polítiques d’un fet que ell ja interpreta com a estructural. Si és evident que governe qui governe, Madrid odia València, una resposta natural seria que els valencians hi feren un pensament, o més exactament, “un moviment independentista”. Si t’has passat quasi una dècada denunciant que t’estaven marginant alhora que anunciaves que la terra promesa estava a tir d’unes eleccions i arriben els teus i les coses es queden igual, potser has d’apuntar amb la batuta cap a una altra direcció.
La conclusió lògica és aclaparadora. A hores d’ara cap dirigent del PP ha respost al mestre, acomiadat diumenge amb 18 minuts d’ovació després de dirigir Turandot al Palau de les Arts. Tal vegada ells mateixos troben malaltisses les relacions entre els governants valencians i espanyols.
En qualsevol cas, l’odi és un concepte massa taxatiu i no expressa amb rigor la natura d’estes relacions. Hi va servir als deliris freudians de Camps, i Mehta se n’ha fet ressò, però el que Zapatero sentia per Camps s’aproximava exponencialment al fred absolut. Li la bufava i, si en algun moment el va emprenyar degué ser de forma molt indirecta, a través de les queixes que els seus camarades del PSPV li traslladaven per mitjà de la il·lustre veïna de Beneixida, la vicepresidenta María Teresa Fernández de La Vega.
Hauríem de parlar, doncs, d’indiferència, displicència o, com a molt, menyspreu, com l’expressat ahir mateix pel secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, envers les demandes de més finançament del conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues.
