El perdó, a preu de saldo, per Ignasi Muñoz

1 juliol 2014 01:00h
Darrerament, demanar perdó s’està posant molt barat. De fet, no cal ni fer-ho per tal que alguns ho reconeguen. Això va succeir amb la suposada disculpa del vicepresident José Ciscar a les víctimes de l’accident del metro durant una comissió parlamentària al voltant de l'infame tractament informatiu de la tragèdia a RTVV.

No tenim la certesa que així fóra, però si les víctimes ho han percebut d’esta manera, el Consell comprén la indignació que puguen sentir i, en este cas, si així ho perceben les víctimes, no tenim problemes a demanar disculpes per això”. És a dir, que a Ciscar no li consten els fets denunciats, com ara la manipulació ni el silenci. De fet, en un altre moment els nega taxativament. Tampoc no té constància empírica de la frustració, el dolor i la ràbia que eixos fets produïren en els afectats. Però, per si de cas alguna víctima ho va viure de forma diferent, ell en demana disculpes en un gest de suprema humilitat. No sé a vostés, però, a mi, les paraules de Ciscar em sonen a això que se sol anomenar “donar-hi la raó com als bojos”, un gest que, lluny de qualsevol mena de reparació, suposa un menyspreu evident.

La demanda de perdó té uns requisits àmpliament detallats, per exemple, al catecisme catòlic. Cal l’assumpció dels fets, una certa contrició, el propòsit d’esmena i la reparació del mal causat en la mesura que això siga possible. És palmari que Ciscar ni tan sols es va aproximar al primer d’estos requisits. Que algú puga interpretar les seues paraules com a alguna cosa que s’atanse al que els comuns mortals entenem com a “demanar perdó” només indica el nivell de frivolitat amb què es fan servir de vegades les paraules.

A més, el perdó té com a darrer objectiu el trencament d’una espiral de conflicte. Hom sol·licita ser perdonat amb la intenció de reconciliar-se amb l’ofés. Si el que fa és ofendre’l encara més amb el menyspreu esmentat adés, l’espiral no fa més que recargolar-se com un tornado.

La fórmula emprada pel vicepresident no és nova. Podríem dir, de fet, que està molt de moda, sobretot en eixe estrany món dels polítics on les abraçades solen amagar punyals i els suports incondicionals acaben convertint-se en l’avantsala de la traïció. Em resulta gairebé indiferent que en eixe àmbit on les relacions humanes semblen regir-se per una lògica tan particular, algú puga dir fill de puta a un contrincant i després vulga arreglar-ho amb disculpes condicionades a què l’altre s’hi haja pogut sentir insultat. El que em sembla lleig és que es pretenga implicar en estos jocs amb trampa a base de conceptes degenerats a persones alienes que encara entenen que qual algú els demana perdó ho fa, si més no, perquè n’està penedit.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next