La santedat de les xifres en brut és l’axioma on recolza tota l’estructura d’esta fe economicista, l’única d’abast pràcticament universal. Nosaltres hem vulnerat el dogma. Hem comés el sacrilegi de negar l’existència de Déu o almenys d’actuar com si Déu no existira. Ens hem cagat damunt i el Sant Ofici continental ja prepara una foguera com la que ha socarrat Grècia.
De res valen les excuses, com ara justificar el frau per la manca de finançament. A més, si fóra així, l’ideòleg de la trampa hauria de ser espectacularment imbècil. Sobretot perquè si ocultes el dèficit també estàs ocultant-ne la causa. I això de donar les culpes al govern central (el de Zapatero, és clar) per no haver-ho evitat sonaria a acudit si no fóra perquè sembla que ho diguen seriosament. Tot menys admetre que, fins i tot als anys de vaques grosses, no hi havia diners per a tot, perquè, més que grosses, les vaques estaven unflades. El pet consegüent havia de ser per força descomunal.
No hem d’oblidar que la falsificació de les dades fou el darrer mecanisme per a amagar el desastre. Abans ja s’hi van inventar altres estratègies com l’anomenada centrifugació, és a dir, que les empreses públiques anaren acumulant deute fora dels pressupostos de la Generalitat. Així, el 2.000 milions de Ciegsa i els 1.300 d’RTVV.
D’altres ni tan sols eren empreses públiques, sinó, com Valmor i la F1, tapadores de capritxos presidencials que no ens anaven a costar ni un euro i que després hem rescatat esportivament amb un cost aproximat de 70 milions.
Tot plegat ens ha convertit en pàries. Ja som pàries entre els pàries com a conseqüència dels nostres propis actes. Així ens veuen des de fora i així ens tracten. Per descomptat que hi ha responsabilitats individuals i que molts de nosaltres ni hi vam participar, ni hi donàrem el consentiment i, fins i tot, vam alertar de la catàstrofe i vam exercir la crítica, de vegades furibunda.
Però això, amb una perspectiva general, ben poc ens val. L’anatema ja ha caigut sobre tots nosaltres i sobre nosaltres recau la responsabilitat de porgar i expiar tan greus pecats. De moment, els autors materials i els col·laboradors necessaris continuen asseguts a les altes magistratures pregonant excuses i espolsant-se les culpes, tan impúdicament com sempre i a la vista de tothom. El problema és que ara sí que ens miren. A la fi ens hem situat al centre del món i hem aconseguit que ens observen i en escruten amb molta atenció. En som exemple, paradigma i model.
