El Nota passa quasibé de tot, però, tot té els seus límits i el Nota també. Quan ell i Walter acudeixen a un penya-segat per tal d’espargir a l’oceà les despulles incinerades del tercer integrant de l’equip de bitlles -Donny- el Nota perd la paciència perquè Walter buida les cendres contra el vent. Les restes de Donny acaben apegades a la barba del Nota. És aleshores quan algú tan tranquil com ell esclata contra Walter. “Cague’n dena, Walter. Eres un puto torracollons. Acabes convertint-ho tot en una paròdia”. (1) (VÍDEO).
Este és el problema dels paranoics com Walter, obsedit amb la Guerra del Vietnam. No només esdevenen caricatures, sinó que converteixen en paròdia el que els envolta. El darrer episodi d’un fenomen semblant és la conversió d’una assignatura obligatòria en una broma. L’anomenada Cultura Valenciana hi té totes les paperetes. En fred podria semblar fins i tot una bona idea. Quan es coneix els seus creadors, la sospita que la convertiran en l’espill de les seus dèries públiques i privades esdevé automàtica. En tot cas, fins ací, no es perdrien la seriositat i les formes, siguen educatives o doctrinàries.
La paròdia ve just després, de la mà de la improvisació i la negligència. Això de canviar el temari amb el curs encetat per tal d’incloure la pilota i la paella no casa molt amb el rigor acadèmic. En tot cas, el fenomen és coherent amb els darrers brots de valencianisme agut dels nostres pròcers. La crònica filiació ibèrica de la llengua, la granellada purulenta de la definicio de l’idioma i les cartes venèries adreçades a Catalunya a propòsit dels mapes de l’oratge han tingut en comú una imparable tèndència a produir hilaritat entre el personal. Ja se sap que quan una escena dramàtica acaba entre rialles del públic el menys cruel que es pot dir és que no ha funcionat. I això no vol dir que els seus autors haurien de dedicar-se a la comèdia. No fan gràcia. Només fan el ridícul.
