La insignificança material d’Alberto Fabra o l’anacronisme autoritari de Rita Barberà només guarnien un procés de descomposició que feia albirar un canvi polític taxat, tant en la forma (el tripartit) com en el temps (maig de 2015). Quedaven alguns serrells per esbrinar com ara la correlació de forces o l’aparició i potència d’algun outsider, com ara UpyD.
La irrupció electoral de Podem han omplit de revolts l’aparent línia recta amb costera avall que ens conduïa a un venturós endemà. Fins fa uns mesos, tot i els advertiments de rigor d’uns i altres sobre les dificultats d’un pacte d’esquerres, el principal temor es projectava sobre la durada i l’efectivitat del govern tripartit resultant. El pacte es donava per fet, en la mesura que desplaçar el Partit Popular de les institucions bé havia de valdre una missa amb un calze més o menys amarg per a cadascun dels oficiants.
Molts de nosaltres ens estàvem preparant una mica irònicament per a assumir la decepció i el desencís inexorables que portaria la constatació que eixa coalició no faria efectiu el Regne de Déu a la Terra, que esta pàtria nostra no s’anava a alçar de colp i volta neta, noble, culta, rica, lliure, desvetlada i feliç. Alguns ja esmolàvem els ganivets tot sospitant que la nova televisió pública promesa patiria des del primer moment l’assetjament de la sempre impúdica manipulació partidista. També estàvem preparats per a assumir que Roma sí que paga traïdors i fa els ulls grossos davant el transvestisme més flagrant.
Alhora, esta distància higiènica que ens hauria de vacunar contra l’entusiasme excessiu i la posterior ressaca forassenayada, no ens havia d’impedir que sentírem amb intensitat la joia momentània, l’èxtasi breu, però, potent de vore com recullen els estris els ocupants seculars de tants despatxos. Este cordó sanitari emocional tampoc ens havia d’ocultar els petits canvis, la tornada a una mínima racionalitat, l’aturada d’alguna de les inèrcies destructives; en definitiva, la millora de la qualitat de l’aire, tot i que la neteja davall de les estores resultara insuficient i nous focus de brutícia s’anaren covant a poc a poc. Almenys podríem eixir de les catacumbes i deixar de cavar trinxeres per tal d’esquivar tanta metralla capciosa.
Explique este estat d’ànim perquè ara tot s’ha pertorbat. Els partits cridats fins fa poc a administrar les restes del naufragi autonòmic han perdut la brúixola quan no han entrat directament en estat de pànic. Un OVNI polític ens sobrevola. Un fantasma electoral recorre el país i els qui l’observem tampoc no sabem ben bé què dir. Personalment, estic perplex. Em trobe desarmat d’arguments i perspectiva. Només tinc que una vaga sensació de desassossec i comence a mirar nerviosament cap als costats per tal d’endevinar per on em vindran els trets a partir d’ara.
