Preocupat pels catalans

1 octubre 2014 01:00h
Diada. 9.9.2014.
Hi ha molta, moltíssima gent profundament preocupada (jo entre ells) per la frustració que patiran els catalans quan s'adonen que no podran votar. Som la mateixa gent que vivim amb l'ai al cor tot imaginant-nos en mans de qui quedaran els habitants d'una tan estimada regió espanyola a l'endemà de la independència. Emociona vore com ens afecta la sola idea de la separació. I no per nosaltres, sinó pels catalans, pobrets, amb la quantitat de drets que prendran, quan no privilegis, en concret el privilegi de ser espanyol.

Qui vol formar part d'un país a la deriva, fora de l'euro i de la mateixa Europa? Un desig així només pot ser fruit d'una voluntat degenerada. Com que no tenim ni diners, ni temps, ni ganes de fer estudis que expliquen el fenomen, suquem pa amb oli i concloem que tot és culpa de les escoles i els mitjans de comunicació. Tant de repetir que Catalunya és una nació i que el Barça és més que un club...

Per tant, davant de l'alienació col·lectiva com a conseqüència, això sí, d'una estratègia calculada des de fa 35 anys pel separatisme explícit o larvat, cal salvar els catalans d'ells mateixos. Partim, però, de dos premisses. La primera: que el poble no té culpa de res, atesa la seua condició de massa incolora i indiferenciada, que vivia rousseaunianament feliç en el seu estat de naturalesa, que emprava amb naturalitat el castellà (una llengua espontàniament universal i apta com cap altra per a la comunicació) i que gaudia naturalment d'una espanyolitat natural des de temps immemorial. La segona: que la culpa és sencera d'una minoria entestada a crear una identitat de laboratori a partir d'una història inventada i una llengua tan apta com qualsevol altra per als afers familiars i les tasques agrícoles.
 

A partir d'ací, comencem l'ardu i enutjós treball de rescabalar els crèduls catalans de tanta intoxicació nacionalista. Els hem de dir que els estimem, que no ens hi trobem sense ells i que Espanya no seria Espanya sense Catalunya. També estaria bé afegir que Catalunya no seria Catalunya fora d'Espanya, que són molts segles de convivència pacífica, que una frontera separarà moltes famílies i que tots hi acabarem prenent mal. Si això no fóra suficient, podríem reblar-ho tot advertitnt-los que si se separen es quedaran sols, que no permetrem que els aculla cap organisme internacional i que les plagues d'Egipte semblaran un ruixat estiuenc al costat del que els caurà del cel.

Ho hem de fer amb molt de carinyo i molta cura. Per exemple, quan apel·lem a Corea i al paral·lel 38, per això de les famílies trencades. O fins i tot, si introduïm la variable nazi o etarra a l'equació. Han de saber, per si ho han oblidat, que Hitler també va ser triat democràticament pels alemanys, un poble tan innocent i manipulable com el català. O que, encara que ells no en siguen conscients, amb la seua actitud sobiranista són còmplices del terrorisme. Al capdavall, no volen també la independència?

Una cosa hem d'evitar de totes totes. No cal ni esmentar el preu que la separació de Catalunya tindria per a Espanya o el que quedara d'ella. Ací tenim l'avantatge que els independentistes tampoc no l'esmenten per la seua estratègia de llevar-li ferro. Si ells no han calculat eixe preu, encara menys ho hem de fer nosaltres. Al cap i a la fi, nosaltres som éssers altruistes que no mirem pels nostres interessos, sinó pels d'ells.

En tot cas, els ha de quedar clar que no podran votar. No perquè nosaltres no vulguem, sinó perquè és il·legal, concretament incostitucional. Qui fa coses il·legals és un malfactor, fins i tot un criminal, i nosaltres no volem ni permetrem que els nostres benvolguts amics i conciutadans catalans caiguen en la delincuència, menys encara quan és organitzada, molt ben organitzada, de fet, com s'ha demostrat amb la cadena humana i la V de Barcelona.

Així que, encara que ja hagen vist el caramelet, els hem de dir que no el tastaran. No els l'hem mostrat nosaltres, sinó uns irresponsables a qui haurem de culpar per la frustració consegüent. Tot i això, a nosaltres ens pertoca el desagraït deure de dir-los que no, com fan els bons pares o tutors. Perquè pot provocar-los càries, obesitat i, atesa la fatxa dels proveïdors, qui els assegura que no està enverinat?


 
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next