Això precisament és el que va fer la Consellleria d’Educació quan va decretar que, a efectes de tindre dret o no de rebre ajudes públiques, el trajecte del transport dels xiquets a escola s’havia de mesurar tot obviant els accidents geogràfics i urbanístics. D’esta forma, llevat que una carretera coincidira amb la trajectòria teòrica en línia recta entre el domicili de l’alumne (Punt A) i el centre escolar (Punt B) la distància real sempre seria major que la que computara a l’hora de rebre la subvenció de transport. L’efecte immediat fou l’exclusió de molts possibles beneficiaris i l’estalvi consegüent.
La troballa no deixaria de tindre una certa gràcia en un moment especialment delirant durant una tumultuosa tempesta d’idees en una qualsevol sessió d’una qualsevol comissió d’implementació d’ajustos pressupostaris i retallades vàries. Tot i el cabreig natural de molts dels progenitors afectats, la resposta d’algunes mares de Montserrat en forma de calendaris picants i turgents com el terreny que habiten per tal d’autofinançar l’onerós greuge, va incidir en l’aparent to humorístic del rectilini acudit.
Al final, ha hagut de ser novament un òrgan judicial qui dictamine que, efectivament, com indiquen moltes evidències i contra el criteri d’algunes instàncies oficials, la terra no és plana. Podria semblar que hem tornat als temps anteriors a Cristòfol Colom, quan tot i l’existència de nombrosos indicis astronòmics i matemàtics, alguns encara negaven l’arrodoniment del planeta. En este cas, però, hem retrocedit o, més aviat, ens hem avançat, a un moment històric en què els éssers humans serem incapaços de percebre l’existència de muntanyes, rius i fins i tot mars i oceans que aconsellen mamprendre rutes plenes de revolts i costeres per tal d’arribar a la nostra destinació.
En octubre de 2014, el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha hagut d’aclarir una cosa que devien tindre ja bastant clara els nostres avantpassats que habitaren la Cova del Parpalló, una realitat que els romans van tractar d’esquivar amb la cosntrucció de ponts i que els valencians actuals percebem cada vegada que ens aturem davant d’una cabina de peatge d’autopista.
Fins i tot els ibers, font de tants equívocs als darres temps, hagueren de voltar alguna penya quan volien anar a saludar els familiars de l’altra vora de la serra. Ignorem, atés que no hem pogut desxifrar encara la seua escriptura, si disposaven d’alguna mena de Tribunal Superior de la Comunitat Ibera que els ho aclarira. El nostre, en concret, ha convertit en costum anual el recordatori d’una altra curvatura aparentement òbvia com és la identitat dels parlars dels territoris mediterranis de la Corona d’Aragó.
La unitat curvilínia de la llengua, però, no satisfà alguns geòmetres precolombins, partidaris de la rectitud creacionista, que ens la voldrien remuntar als albors parpallonians. La broma va arribar fa uns anys al Tribunal Suprem i al Constitucional, amb prolixes resolucions adreçades a il·luminar el sol. Esperem que la recent temptativa d’alquímia orogràfica no escale tan amunt, sobretot si tenim en compte la quantitat de feina que se li ha girat des de fa uns dies a l’intèrpret de l’anomenda Carta Magna.
