Quan, a més, estes faccions s’activen en un moment de crisi, divisió interna i lluites fratricides, estes etiquetes encara es fan més pertinents. Sembla lògic que s’intente recórrer en primer lloc als posicionaments ideològics. Així, al PP, podríem trobar un espectre que recorre des de la dreta clàssica liberal, democratacristiana o conservadora, fins a actituds netament reaccionàries que lliguen amb la nostàlgia franquista, el nacionalcatolicisme de caire opusdeista o, fins i tot, un falangisme aigualit a l’estil de FET y de las JONS. L’equació es complica una mica quan al PPCV s’introdueix l’etiqueta del valencianisme, aplicada tant als elements fagocitats de l’extinta Unió Valenciana com a determinats individus originaris de l’antiga AP o del mateix PP.
En qualsevol cas, això no funciona des de fa molts anys. L’adscripció ideològica s’ha substituït per marques personals. I no sols al PP. Hi hagué un temps que el tronc del PSOE es va esquerdar entre felipistes i guerristes. Al PSPV encara remena la cua el sempitern lermisme alhora que es recorda que hi havia una cosa anomenada ciscarisme i, fins i tot, un llampant però fugaç alartisme. Al PP, durant anys es va viure una guerra de trinxeres entre zaplanistes i campsistes (o campistes) que hauria fet les delícies del mateix Maquiavel. De fet, un dels fenòmens que explicita la tragèdia present d’Alberto Fabra és que no haja quallat cap mena de fabrisme, ni real ni retòric.
El problema, però, rau en què, de vegades, les etiquetes no només simplifiquen la realitat, en el sentit positiu de facilitar-ne la identificació, sinó que la falsegen. Passa en línies generals amb el valencianisme del PP, que no és més que regionalisme en el millor dels casos, quan no espanyolisme anticatalanista amb prou feines perfumat de flors naturals i englantines.
Esta darrera impostura ha sigut denunciada i, fins a un cert punt, desactivada. Però hi ha un malentés que encara circula amb notable prodigalitat per l’escena política i que torna al principi d’esta reflexió: l’existència d’un sector cristià o democratacristià al PP i l’adscripció a ell de Juan Cotino. En teoria el PP en bloc ho és, de democratacristià (a diferència de la seua predecessora, Alianza Popular, conservadora segons pròpia definició) i per això pertany a la Internacional Demòcrata de Centre i al Partit Popular Europeu. Probablement, l’ingrés en estes organitzacions internacionals va ser de les poques fites materials de la dèria centrista-reformista de José María Aznar. I precisament per això sembla il·lògic parlar d’un corrent democratacristià en un partit democratacristià.
Al PP existeix, això sí, un grup de gent vinculat a l’Opus Dei i a altres moviments catòlics conservadors. Quan dilluns passat Cotino va fer efectiva la seua dimissió, la lloa més efusiva la va rebre d’un altre membre de l’Obra: el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. Ara, que això que tots dos comparteixen es puga conceptuar de democràcia cristiana (De Gasperi, Adenauer, Ruiz-Giménez, Duran i Lleida) sembla molt poc convincent i menys encara que la seua trajectòria política haja destacat per una actitud cristiana.
Cotino i Fernández Díaz són polítics confessionals o clericals. Van molt més enllà del foment dels valors de l’humanisme cristià en la política. Defensen la imposició per llei de normes dictades des de la jerarquia eclesiàstica a la resta de la societat, un intervencionisme directe i sistemàtic dels bisbes en els afers públics i les prerrogatives legals i fiscals exclusives per a l’Església Catòlica.
Quan Cotino es delecta en la contemplació dels faldons vermells d’un cardenal o posa tots els recursos públics disponibles al servei de la visita del Papa no està actualitzant les encícliques Libertas Praestantissimum, Rerum Novarum i Quadragesimo Anno. Tampoc no posa en pràctica les conclusions del Concili Vaticà II quan col·loca una creu a la Mesa de les Corts per al jurament dels diputats.
Cap a fora, la creu de Cotino és una arma llancívola contra els seus adversaris que expressa la imposició d’un símbol confessional en un context naturalment profà. Des d’eixe punt de vista la creu de Cotino va prefigurar una actitud excloent que culminà amb les expulsions de parlamentaris.
Cap a dins, la creu de Cotino és una prostitució del mateix símbol de la resurrecció, el perdó i la reconciliació. La creu de Cotino, o més exactament, l’ús impropi que en va fer en aquella circumstància s’acosta molt al sacrilegi i l’allunya d’una actitud cristiana per molts colps de pit que es done i molts perdons que demane a l’hora del comiat.
