Tots tres principis o criteris estan molt bé. El de la majoria (1), sagrat fonament de la democràcia. El del pluralisme (2), encarnat ací en el respecte i la representació de les minories. El de la igualtat material (3), en este cas amb la discriminació positiva per raó de gènere, eina desitjablement transitòria alhora que imprescindible.
El problema és que no s’hi poden aplicar simultàniament. De fet, són principis materialment contradictoris. Poden funcionar per separat en processos diferents o, amb més limitacions, combinats en actes diferents i successius d’un mateix procés. En l’elecció de candidatures es pot pactar una lista amb quotes (2) i que després cada partit faça primàries internes (1). Les primàries casen molt malament amb l’aplicació de llistes cremallera (3) perquè no impliquen una elecció de resultat impredecible, sinó un disseny determinat que, al seu torn, obliga a aplicar una quota paritària (2) que en garantisca la igualtat numèrica desitjada.
L’aplicació simultània dels tres criteris és, a més, lògicament i formalment impossible. Ha de primar-ne un, un altre s’ha d’activar després i el tercer actuarà, com a molt, de forma subsidiària. Pot passar, com ja ha passat, que apliquem la paritat, després la quota entre partits i finalment hi entre en joc el criteri de la majoria, en la pràctica com si es tractara d’una previsió correctora en comptes del component principal d’una elecció directa i universal.
Posem per cas que una coalició de tres partits fa primàries i els dos candidats més votats són dos dones del partit A. Si ja està prefixat que el partit B tinga el segon lloc i el partit C el tercer, la segona més votada de tota la llista cau al quart lloc. La cremallera fa que eixe lloc estiga reservat a un home, això sí, del seu mateix partit. Però, el cinqué lloc és per al partit B i el sisé és per al partit C. A la nostra flamant subcampiona li acabaria corresponent el seté lloc de la llista. De medalla de plata a diploma olímpic i pels pèls. Les possibilitats d’acabar de diputada o regidora minvarien notablement. Segurament, haurien desaparegut per complet.
Les primàries, a més, tenen la seua raó de ser en el fet que es configuren com a una eina per a conéixer la voluntat de la base, de l’organització sencera expressada amb el vot personal i secret de cadascun dels membres. Es plantegen com a una tria que s’ha de resoldre per majoria i no de cap altra manera. Si el principi majoritari es relega al darrer lloc, el procés perd tot el sentit, es desfigura i es corromp.
A força de buscar la igualtat de gènere i el pluralisme sacrifiquem una igualtat primordial com és la del valor de cada sufragi. Per què he de concórrer a una elecció com a candidat o com a elector en eixes condicions? Hi ha uns candidats amb moltes més possibilitats de partida que altres i la qualitat i el pes del meu sufragi dependrà de a qui vote. A més, una equació amb tantes variables dóna uns resultats tan aleatoris que, havent-me quedat a un grapat de vots d’encapçalar la llista, acabe fora d’un grup parlamentari o municipal.
La diferència és que allà la desigualtat és prèvia i manifesta, l’aplicació tècnica de la ponderació, molt senzilla i els resultats, coherents amb la intenció censitària dels dissenyadors del sistema. Tot el contrari del caos i l’arbitrarietat que poden resultar de l’aplicació de principis contradictoris i incompatibles que deixen en mans del pur atzar els resultats definitius d’una elecció i acaben falsejant-los fins a la nàusea.
