No sovintege els ambients obertament cavernícoles, tot i que, com a natural de la Ciutat i Regne de València, he tingut certa relació amb persones que amb millor o pitjor voluntat i sinceritat han combregat o combreguen de manera més o menys abrandada amb els coneguts tòpics acientífics. Cal dir que, malgrat les aparences, estos individus no són ni més intel·ligents ni més babaus que la mitjana general. Per molt alienats que estiguen respecte a determinades qüestions raonablement establides per la ciència història i la filologia, són perfectament conscients quan els hi volen donar gat per llebre.
De fet, els qui encara no han decidit perdre el temps amb altres cabòries menys frustrants, com que ja estan molt escaldats del que conceptuen com a doble llenguatge de la dreta governant, porten molts anys renegant del suposat “valencianisme” del PP. Amb els meus ulls i el meu nas vaig ser testimoni de com Francisco Camps va haver de suportar estoicament que un grup bastant nombrós de defensors de les essències pàtries l’esbroncara al crit de “catalaniste i traïdor” en una de tantes convulses desfilades matinals del 9 d’Octubre.
Zaplana, eixe home, hi va plantar la llavor amb la convicció de qui sap el que vol i al que aspira. Però, a l’hora de la veritat, quan va caldre salvar Espanya i posar els valencians de dic de contenció del separatisme català, Camps va enfortir aquelles arrels tendres tot donant rang estatutari a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Després vingué la famosa clàusula preventiva, però la feina bruta ja estava feta i la reforma valenciana s’avançà eficaçment a l’apocalipsi, amb els òptims resultats coneguts que actualment omplen oceans de tinta i d’hores extres el Tribunal Constitucional i altres clavegueres de l’Estat.
Vacunats de credulitat el minvant batalló de creients de pedra picada, el comú dels potencials i esmunyedissos clients de la nova llei fabriana està a una altra cosa molt menys heroica. La gent, nou subjecte històric de la redempció social segons els sociòlegs i politòlegs més a la moda, malda per la supervivència en un medi hostil on el depredador d’ahir corre un molt seriós risc de ser fagocitat.
A estes masses de desesperats, en expressió una mica més arcaica però ben plàstica, Alberto Fabra pretén ensenyar-los un sonall i que, com les rates d’Hamelín, córreguen al darrere amb els ulls com a plats i el cor encés en flames. Vol, però, que el seguisquen sense fer massa soroll, amb una llei que en paraules del conseller del front interior o interiorisme, Luis Santamaría, “no és contra l’AVL”, ni inclou “una definició filològica” i ni tan sols “ensenya la gent a fer una paella”. Una paranormal norma que el mateix Fabra insereix en una posició de defensa, en concret de “l’Estatut” i, més metafísicament, de “lo nostre”, és a dir, del que en estricta lògica gramatical no és vostre ni seu. Amb esta retòrica no convenceria ni les supervalencianes anguiles de l’Albufera perquè es prestaren voluntàries per a ser carn d’all i pebre.
Algú li deu haver xarrat al president que la cosa pot funcionar com a provocació, és a dir, que les veritables rates, com els vertaders voltors, es delaten quan hi deixes carronya. El catalanisme pseudovalencià o, més exacatament, el tripartit en bloc que ens pretén governar, secular còmplice de l’independentisme, haurà de callar i empassar-se la fel o saltarà enfurismat i revelarà el seu autèntic rostre sangonós fins que la gent s’adone per qui no ha de votar. Quina decepció, quan el gest més estrident de la bancada diabòlica és una lacònica protesta o un badall d’ensopiment.
La caverna és molt fonda. S’hi ha d’entrar amb llanternes i amartellant perols, però no amb subtileses de bon xic tecnocràtic made in FAES. I si ha de ser així, almenys que aprenga del posat de brètol melenut del darrer exemplar d’agitador de consciències col·lectives conegut com a José María Aznar López, el “Campeador”. Siguem seriosos, si més no, quan fem el ridícul.
