La identificació d’algú com a corrupte ens endinsa en un camp semàntic ple de referències olfactives. Des del tòpic shakespearià de l’olor de podrit a Dinamarca, la descomposició esdevinguda putrefacció ha perdut càrrega literària en la mesura que, ni que siga per extensió, l’emprem amb valor purament descriptiu d’un vici que afecta la moral i, per tant, també la política.
Esta constatació podria induir-nos a pensar que l’autor de la crònica es limita a desplegar les possibilitats expressives de l’esmentat camp semàntic. Efectivament, la kermesse alacantina es va dissenyar com a un catàleg de tots els vicis imaginables en una societat democràtica: periodistes allunyats que no poden fer preguntes, censura informativa justificada amb la coartada de la seguretat, concupiscència político-empresarial i peresa intel·lectual d’uns discursos farcits de la supèrbia de qui es creu l’amo del món i ho és. En el cim de la hipocresia, els empresaris etzibaren a Rajoy una enquesta dels assistents on valoraven la situació política amb 1,08 punts sobre 9, com si ells foren habitants d’una galàxia molt, molt llunyana.
Tot plegat i molt més és el que Sergi Tarín i alguns altres vam haver d’ensumar en aquell ambient resclosit. Però Sergi té una peculiar intolerància cap als perfums. Es tracta d’un rebuig quasi visceral. El que en circumstàncies normals a la resta ens pot resultar agradable o almenys tolerable, a ell li produeix repugnància física. Sembla senzill d’imaginar com es va sentir a dins d’una sala amb 500 fragàncies ben barrejades. On hi ha “colònies” ell capta “suors i ventositats” sense solució de continuitat. Quan veu que estan servint-los “mandonguilles i llentilles amb xoriço” regades amb cervesa, ell en profetitza “flat i halitosi”. Ho respira, alhora que ho visualitza d’una manera tan real que, pràcticament, és com si ho tocara. Quan travessa el sedàs de la seua sensibilitat, l’aire corromput passa de l’estat gasós a un líquid que es va espesseint com un engrut d’una solidesa oliosa i irrespirable.
És per això que, malgrat les aparences, les cròniques de Sergi Tarín contenen menys literatura del que sembla. I si són literàries, ho són en la mesura que l’art reflecteix la realitat. I no és cap realitat soterrada o amagada. No. És purament sensorial. Es troba a la vista. Es pot olorar, palpar i engolir. El problema és que alguns tenen la meritòria capacitat de pair-la i, en conseqüència, acaben defecant-la transformada en un adob aparentement aprofitable. Després, no dubten a servir-nos-la així, amb aparença de carn fresca, però ben picada i assaonada d’espècies.
Sergi Tarín no pot. Ha de regurgitar-la quasi intacta, a penes tocada dels sucs gàstrics necessaris per a traduir-la a paraules. Eixes cròniques transmeten la sentor, el tacte i el gust d’una realitat que conserva així totes les seues propietats nutritives, però també, i sobretot, tòxiques.
