Un d’ells plana com un voltor afamat sobre la munió de criatures que circumden el cadàver de l’extinta RTVV. Com el discurs de Podemos, la reivindicació genèrica d’uns nous mitjans de comunicació públics s’està construint sobre la idea del “significant buit”, aquell que vol dir moltes coses i, per tant, cap de concreta. Fixem-nos-hi. Tothom sembla estar d’acord en la necessitat d’una radiotelevisió pública, plural i en valencià. Fins i tot, el PP i el mateix Alberto Fabra són capaços de subscriure-ho sense que el cel s’òbriga de sobte i un llamp els deixe carbonitzats.
Si alguna cosa ha deixat clara l’efemèride del colp mediàdit és que la societat valenciana no enyora Canal 9, o no l’enyora amb la suficient intensitat com per a mantindre al carrer la flama de la resurrecció dotze mesos després del decés. Els actes commemoratius que se celebraren entre divendres i dissabte passats van ser un afer exclusiu dels extreballadors. Ho eren tant els autors com els assistents a l’estrena del documental 12.19. Sense senyal, els de l’acte 1 any de silenci, #1AnySenseRTVV de divendres a Burjassot i els de la concentració de dissabte a la Plaça de Manises.
Ben mobilitzats i molt motivats, almenys un grup encara significatiu d’ells està aconseguint mantindre el conflicte a l’agenda política, amb l’ajuda inestimable de personatges com Alfonso Rus, amb la seua paròdia de televisió, i de l’inefable Alberto Fabra, amb les oneroses conseqüències del nyap administratiu del tancament i el desig de restaurar allò que ell mateix va enderrocar, si les circumstàncies ho permeteren.
Però on més èxit han obtingut els extreballadors encara en armes és en el compomís inequívoc de les forces de l’oposició política amb l’existència de mitjans públics. I dic existència perquè l’estat de la qüestió no ens permet saber si parlem de reobertura dels antics o de creació de nous. I en el cas que siguen nous, si estaran habitats en exclusiva per extreballadors de RTVV o si hi haurà una nova planta laboral.
Malgrat que la reivindicació dels mitjans públics se sustenta en un discurs ple de valors quasi universalment assumibles com la pluralitat, la transparència, la defensa de la llengua o el dret a la informació, obté l’energia, com la majoria de lluites socials, d’interessos sectorials concrets i, en principi, perfectament legítims. Els dels extreballadors, però també els d’altres professionals que aspiren a trobar-hi feina o els de les empreses que han vist desaparéixer el principal i, de vegades, únic client per als seus productes. També els partits polítics, els sindicats i tota mena d’associacions voldrien disposar d’una finestra per on projectar-se socialment.
L’acte de dissabte a les portes del Palau de la Generalitat va produir una imatge significativa: la dels líders de PSPV, Compromís i Esquerra Unida davant d’una pancarta amb el logotip de Canal 9 i el lema “Amb futur”. Més enllà de la intenció exacta dels organitzadors (el comité d’empresa) la fotografia remet a una opció de continuïtat ben concreta que enllaça amb el lema immeditament posterior al tancament: “RTVV tornarà”. Això també és hemeroteca i ja arribarà el moment de ser esgrimida, si cal.
La multiplicitat d’aspiracions diverses i divergents també es produeix a dins del grup dels extreballadors. L’aprovació del primer ERO va fer emergir dos bàndols objectivament constituïts pel fet material de la seua condició d’acomiadats o salvats de la crema. No eren camps homogenis i, subjectivament, a totes dos bandes hi havia individus identificats dins de les tres categories principals amb què hom ha catalogat amb un cert grau de simplificació la plantilla de l’ens públic: els resistents-postergats, els silents-integrats i els endollats-col·laboracionistes.
L’anul·lació de l’expedient laboral i l’anunci automàtic del tancament va posar-los tots a la mateixa posició objectiva. Hi hagué un tancament de files quasi instintiu arran del xoc produït per la notícia. Les diferències subjectves hi persistien, però es van silenciar cada vegada més conscientment per tal de no crear conflictes interns que afebliren el front laboral en la guerra oberta amb el govern de la Generalitat.
Els acomiadats de l’ERO mai no s’hi van reincorporar i els pocs dies que separaren la sentència de mort i l’execució d’RTVV, l’antena va quedar en mans dels inicialment salvats. Els informatius de l’efímera Nou (la del logotip blau i discotequer) es van convertir en un contínuum d’agit-prop argumental de les bondats i la necessitat de la televisió, paradoxalment d’una televisió que no hauria de fer el que s’havia estat fent durant molts anys i el que ells estaven fent en eixe precís moment. Els acomiadats, alguns d’ells organitzats en la plataforma Mildenou, no tornaren a xafar el plató fins a la mateixa nit de l’apagada, quan hi pogueren accedir per una finestra i coprotagonitzaren l’angoixant marató televisada que va precedir el negre definitiu.
La negociació del nou ERO d’extinció i la crida social per a la recollida de les 50 mil signatures necessàries per a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) a favor d’uns nous mitjans públics van fer de ciment d’este peculiar armistici entre les diverses sensibilitats de la plantilla. L’ERO es va saldar amb unes bones condicions econòmiques i el compromís de preferència dels treballadors despatxats en el cas d’una hipotètica restauració del servei públic. CGT no el va signar i hi va recórrer. Les demandes laborals individuals s’acumulen als jutjats. Tampoc no han cessat les protestes i boicots d’un nombre significatiu d’extreballadors contra Alberto Fabra. Però, alhora, hi ha moviments estratègics de llarg abast, com la creació d’una associació d’exempleats amb l’oposició aprovada que introdueix un nou factor en la caracterització dels membres de la plantilla: amb plaça guanyada o sense ella.
Darrerament, Alberto Fabra ha decidit que la ILP es debatrà a les Corts Valencianes. Ha vist que hi ha un aparent consens social i polític, i ell no vol quedar-se’n fora malgrat la nul·la credibilitat de la seua posició a hores d’ara. La tramitació i les esmenes de distracció que el PP hi puga introduir buscaran, a més, obrir alguna escletxa en l’ampli front pro mitjans públics. El fet és que hi deu haver divergències, si és que algú en algun partit s’ha parat a pensar què es pot fer i què s’ha de fer després de les eleccions autonòmiques de maig. Com passa amb els extreballadors, el conflcite roman latent.
Tot plegat esclatarà a partir d’eixa data, amb tota la càrrega acumulada de silencis, sobreentesos, malentesos i frustracions. Hi posaré un exemple nimi del laissez passer i la contraproduent frivolitat al voltant d’este fals consens. El secretari general del PSPV, Ximo Puig, va constituir un comité assessor per tal de “perfilar el projecte d’una nova RTVV”. Puig es va fotografiar amb Xelo Miralles, el primer rostre que va aparéixer a la pantalla de Canal 9, i amb Ferderic Ferri, el presentador de la marató de cloenda. Doncs, Ferri es presenta ara al seu compte de Twitter com a “assessor PSPV per a la reapertura” alhora que coqueteja amb Ciutadans i la candidatura d’eixa formació a l’alcaldia de València. Al carrer de Blanqueries no saben què fer amb este prominent personatge. Encara els passa poc, podria pensar algú.
