Cal aclarir que l’estudi no mesura el nivell de corrupció real d’un país, sinó la percepció que de la corrupció tenen determinats actors especialitzats expressada normalment amb estudis d’opinió més o menys estandaritzats per tal que les dades entre països i entre anys diferents siguen realment comparables. Estos actors solen ser, a més, membres de les elits polítiques i econòmiques dels estats respectius, amb l’avantatge això sí, que en alguns dels casos els individus consultats jutgen la situació de països que no són el seu.
En tot cas, no és el mateix un índex sobre la corrupció que un altre sobre la percepció de la corrupció. El primer seria el més interessant, però això és materialment impossible perquè implicaria conéixer fins i tot els casos que ni tan sols han esclatat i els que s’estan perpetrant en el moment de fer l’estudi. I això, només ho pot saber un oracle molt ben informat o Déu nostre senyor.
Per això em sembla una mica agosarada l’afirmació del president de TI Espanya, Jesús Lizcano, segons la qual la nostra corrupció “no és sistemica”. Lizcano matisa que el principal problema es troba “en l’àmbit polític amb la complicitat de certes empreses”, però que “no hi ha metàstasi de la corrupció” com succeeix en altres països on “és quasi normal que et demanen diners des dels professors fins als jutges i els policies”.
Això darrer sembla bastant cert, però no queda clar si la corrupció política és sistèmica o no. Si el criteri és que per a ser-ho ha d’arribar fins a la majoria de les més remotes terminacions de l’estructura política, probablement la resposta fóra que no. Però, si ens fixem en la cúspide del poder i veiem com els casos descoberts fins ara han esguitat quasi totes les institucions, el dubte sembla indefugible.
Quan la monarquia, el govern central, el Tribunal Suprem, el Tribunal de Comptes, els governs de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Madrid, Andalusia i altres territoris, i tants i tants ajuntaments s’han convertit en nius per al robatori organitzat, la metàstasi ens amenaça de mort.
La probitat de la majoria dels funcionaris públics només demostra que, com diu Podemos, les regles amb què es comporten els de dalt no són, en general, les mateixes que regeixen per als de baix. La sensació d’impunitat ha marcat fins ara esta diferència.
En qualsevol cas, l’informe de TI s’ha pres per molts mitjans de comunicació com a un índex real d’una de les afeccions més pernicioses per a la democràcia. Només cal mirar la sèrie temporal per a adonar-se que, efectivament, estem davant d’una simple percepció. Perquè el 2006, per exemple, l’Estat espanyol gaudia d’un privilegiat lloc 23 a la llista amb una puntuació de 68 punts. Ara sabem que en aquells dies s’estaven perpetrant molts dels delictes que actualment ocupen les primeres planes dels diaris. La bombolla continuava unflant-se, el bòlid anava accelerat i sense conductor i la paraula crisi era encara un mal averany que tothom amb una mica d’influència evitava pronunciar.
L’evolució dels anys posteriors no fa més que reblar esta impressió. La puntuació espanyola va empitjorant fins a 2009, quan cau als 61 punts i a la posició 32 del rànquing. El 2010 i el 2011 manté posicions i en 2012, just després de la victòria del PP i de Mariano Rajoy a les eleccions generals, remunta als 65 punts, tot i que a la classificació general només implique quedar-se al lloc 30.
2013, però, suposa una davallada de sis punts, fins als 59, i una caiguda de deu posicions en la classificació fins al lloc 40. Com hem vist al començament, al 2014 estem quasi com estàvem l’any passat.
El canvi de govern fou, com demostren estes dades i l’actualitat més rabiosa i rabuda, un miratge pel que fa a les expectatives d’alguns respecte de l’efecte màgic del relleu bipartidista. En concret, va significar la fi de la creença estesa encara entre algunes ànimes càndides, i pel que es veu també en alguns dels experts que configuren les conclusions de TI, que el PP era “un partit incompatible amb la corrupció”. Els fets, davant dels quals les percepcions han de callar, han demostrat ja, ni que siga de manera indiciària, que PP i corrupció formen una parella ben estable i consolidada almenys pel que fa als beneficis matrimonials en forma de participació “a títol lucratiu”.
L’informe de TI reforça la percepció que es té de cada país. Que Dinamarca, Austràlia, Noruega i Suècia estiguen al capdavant en l’honradesa dels governants i que Sudan, Somàlia i Corea del Nord semblen un infern administratiu i el pou de l’oblit de la seguretat jurídica casa amb la nostra percepció del món i pot tindre un correlat amb la realitat, sobretot als països on els mecanismes de control són més efectius. El rànquing és versemblant, però, no ens en fem il·lusions. Quan revisem les xifres espanyoles ens adonem que les variacions, grans o petites, responen efectivament a una percepció subjectiva que la realitat acaba desmentint.
