Es nota que Santamaría està una mica fart de l’assumpte i no acaba d’entendre per què quan hi compareix, els periodistes el frigen a preguntes. Per què tantes qüestions sobre una llei inaplicable en termes generals i inconstitucional en els aspectes on sí que puga tindre algun efecte pràctic? Tots sabem que és una norma ideològica i adreçada a revifar l’espantall de l’anticatalanisme en ple període electoral per tal d’esbrinar si encara hi ha alguna papereta aprofitable al fons de la caverna.
Santamaria és conscient de les incomoditats d’este exercici d’espeleologia, però com a bon tecnòcrata, ell només compleix ordres. Les seues són les de vestir el sant i perfumar-lo per tal que no es note massa la putrefacció de les relíquies durant la processó.
La seua condició de jurista (hem de suposar que derivada de l’oposició guanyada al Cos Superior d’Administradors de l’Estat, atés que no és llicenciat en Dret sinó en Ciències Polítiques i Sociologia) hauria de capacitar-lo per a defensar una cosa i la contrària (o això és un picaplets?) però, Santamaria es troba en una posició quasi impossible des del moment que els periodistes no es conformen amb la postura del sobreentés i apugen l’aposta fins a l’explicitació de les veritables intencions de la llei.
Sembla com si el govern es reserve la revelació del propòsit real per al debat parlamentari, quan acusarà els partits de l’oposició de voler fer-nos catalans per votar-hi que no. Ara només ho apunta i, precisament, per la insistència dels periodistes a centrar el debat en la qüestió lingüística. “Tot termina girant al voltant de la llengua. Nosaltres, el que volem, és defensar les senyes d’identitat del poble valencià. No entenc que siga una norma difícil d’acceptar per la resta de forces polítiques i per la societat en el seu conjunt. No volem que es dediquen diners públics a fer activitats que redunden …en què, les senyes d’identitat o el que som com a poble…fer que el valencians siguem part d’allò del que no som. Eixa és la raó de ser en essència d’esta llei.
Al debat paralmentari es vorà quines forces polítiques o quina part de la societat està defensant allò valencià i qui està clarament apostant per un projecte d’integració polític, cultural i lingüistic que este govern no vol compartir.”
La careta de jurista comença a caure-hi, com va succeir durant l’anterior roda de premsa, quan va admetre que l’única “societat civil” que el seu govern reconeix és la que comparteix la seua particular i excloent concepció del que identifica els valencians.
El jurista no vol parlar de llengua, en concret de filologia. “No és una llei filològica”, repeteix fins a la nàusea. De fet, és incapaç de donar un exemple on, en virtut d’esta llei, a algú se li puga retirar una subvenció per “vulnerar la dignitat” de la llengua. L’únic cas hipotètic aportat fins ara i per a tota la llei és la possibilitat que un col·lectiu animalista pagara amb fons públics una campanya contra els bous al carrer. Algú dubta, més enllà del tan fiable Consell Jurídic Consultiu, que tal arbitrarietat siga inconstitucional?
Doncs, això ho sosté un jurista que destil·la “l’essència de la llei” de la confusió interessada de la constatació científica de la unitat de la llengua catalana amb qualsevol projecte polític d’unificació dels territoris on es parla. Cap dels partits a qui Santamaría i els seus volen posar en evidència amb esta norma defensa això.
Però, al jurista no li interessa la realitat i, menys encara, la veritat. Ell té un encàrrec i l’acompleix com l’advocat que defensa un assassí confés. Li importa un rave que també siga conseller de Governació, que tinga el mandat de governar per a tots els ciutadans i l’obligació, en la mesura de les seues possibilitats, de no fer el ridícul cada vegada que es posa davant d’un micròfon per a balbucejar estupideses al voltant del que som o deixem de ser els valencians.
El jurista faria bé de practicar esta mena d’exercicis masturbartoris en la intimitat, sol o en companyia d’altres com ell, però lluny de càmeres i micròfons. I si tant li importa la llengua valenciana el primer que hauria de fer és deixar-la tranquil·la i no violentar-la cada vegada que necessita excitar els instints més primaris de la seua minvant parròquia.
