Es va declarar la guerra contra la droga, amb un front exterior format per una inefable amalgama d’estats productors, guerrilles exportadores, grans narcotraficants i països que n’afavorien el tràfic. Segons este discurs, Cuba, per exemple, va passar de ser el braç armat caribeny del soviet a la porta d’entrada de la droga als EUA. El front interior el formaven des dels gran importadors locals fins als milions de consumidors, més amenaçadors com més pobres i enganxats.
L’Imperi i els seus satèl·lits van convertir un ajustament de comptes regional a l’Orient Mitjà en la gran amenaça per a la pau mundial, amb la gran coalició que va expulsar Saddam Hussein de Kuwait. L’anomenada Primera Guerra del Golf i, més encara, la pròpia presència de tropes en territori de l’Aràbia Saudí, van esperonar un sentiment antioccidental que ja es covava a la majoria de països musulmans.
L’11-S va atorgar carta de naturalesa a l’amenaça islamista i els EUA van declarar oficialment la guerra al terrorisme a escala internacional. La destrellatada invasió d’Irak va produir una fenomenal confusió des del moment que el derrocament de Saddam Hussein es va barrejar amb esta suposada lluita contra el terrorisme islamista. Però, fou precisament la invasió el que va convertir el país en l’escenari ideal per a les lluites sectàries. La guerra civil a Síria ha eixamplat el camp de batalla. De pas, els països de “l’eix del mal”, com ara Iran o Corea del Nord, van confirmar la convicció que, sense armes de destrucció massiva, preferentment nuclears, en qualsevol moment poden rebre una visita gens amistosa de l’amic americà. O és que els EUA haurien atacat Irak si haguera disposat d’una bomba atòmica preparada per a ser llançada contra Tel Aviv?
Mentrestant, s’ha obert un nou front interior amb els europeus que s’han afegit a esta presumpta guerra. Molts d’ells són nascuts al vell continent. Ara ja no han de desplaçar-se als recòndit camps d’entrenament de l’Afganistan per tal de rebre instrucció ideològica i militar. N’hi ha prou amb Internet, un bitllet a Turquia i uns quants kilòmetres per carretera. Després: un kalàixnikov i una bona dosi de nihilisme poden obrar el miracle de terroritzar un país o un continent sencer.
I de nou, la guerra. Estem en guerra? I contra qui? Els fets de França són un problema de seguretat pública relacionat amb greus mancances d’integració social. Que els terroristes vulguen subvertir els valors pluralistes occidentals no vol dir que estiguen en condicions d’aconseguir-ho. ¿És més amenaçadora esta onada violenta que les accions de les Brigades Roges, la Baader-Meinhof o Setembre Negre? L’experiència històrica ens diu que, com més atemptats perpetren, hi haurà més cohesió a dins dels països afectats. El problema és si esta cohesió tindrà un contingut pluralista o degenerarà en autoritarisme i exclusió de les minories.
Si estem en guerra, la resposta lògica és un estat d’excepció perpetu que justifica qualsevol mesura de control i retallades en les llibertats públiques. La nòmina de caps d’estat i de govern a la pancarta principal de la manifestació de París ens pot donar pistes de cap on ens volen conduir. Quants dels presents podria subscriure seriosament el lema de “Je suis Charlie Hebdo”? Per això, el debat sobre si el Front National de Marine Le Pen cabia o no en la marxa és tan superficial que fa pudor de cortina de fum. El més sincer de tots, al capdavall, va resultar son pare, Jean Marie, quan va declarar que ell no és Charlie Hebdo.
Els europeus estem perduts si ens deixem entabanar pel bel·licisme oficial. La necessitat de buscar noves fórmules contra la violència terrorista no pot justificar mesures que s’adreçaran contra tots i contra tot el que supose un desafiament a l’estat de coses actual. A l’Estat espanyol ja es plantegen les escoltes telefòniques sense autorització judicial. No calia cap atemptat. Això ja estava en l’agenda repressiva al costat de la llei mordassa.
La vertadera batalla continua lliurant-se com el dia d’abans de la matança a la redacció de la revista satírica. Si hi ha alguna guerra real és la que lliuren la democràcia i la mateixa política contra l’apropiació pels mercats de l’espai públic de decisió. També hi ha un front intern i d’altres d’internacionals. D’ací a poc a Grècia i, més endavant, a l’Estat espanyol els ciutadans prendran decisions que poden moure una mica les trinxeres d’un conflicte on només un dels bàndols disposa, de moment, d’artilleria.
