No obstant això, l’etiqueta d’antisistema s’ha generalitzat molt més en la caracterització de l’extrema esquerra. En este cas, els grups que més s’hi adieun solen ser molt minoritaris o, almenys, així ho fa semblar el seu tradicional absentisme electoral i la preferència per l’activisme social i les lluites sectorials amb el carrer com a escenari de l’acció política.
De fet, quan estos moviments han començat a expressar-se electoralment la mobilització directa en forma de protestes ha minvat significativament. Amb trets molt diferents, les CUP a Catalunya, Podemos a l’Estat espanyol, i Syriza a Grècia, han fet que alguns absentistes s’hagen animat a acudir a les urnes. Com a hipòtesi, apunte la possibilitat següent. D’una banda, la constatació de la impossibilitat d’una revolució social mitjançant els mètodes tradicionals d’aprofitament d’una situació bèl·lica, guerrilles, motins, terrorisme o vaga general revolucionària. De l’altra, l’esllavissament d’amplis sectors socials cap a situacions de pobresa i la manca de perspectives vitals de tota mena de persones, sobretot joves, han propiciat el seu acostament a postul·lats programàtics de canvi social real cap a alguna mena d’igualitarisme material propis dels tradicionals moviments antisistema de l’esquerra. Això fa que gent polititzada i formada en l’activisme social faça el pas cap a la contesa electoral alhora que la desesperació de sectors creixents de la població els converteix en una opció política viable.
Si tenim en compte que, des del fracàs de l’anomenat socialisme real, les principals propostes de l’esquerra antisistema es basen en solucions polítiques antiautoritàries de caire més o menys àcrata, trobem que la integració en l’escenari electoral els permet bellugar-s’hi sense massa estridències. De fet, el seu absentisme s’ha basat en gran part en la pròpia hipocresia de les democràcies realment existents. El cas espanyol, per exemple: amb una Constitució que defensa la igualtat, l’accés universal a l’habitatge, a la sanitat, a l’educació…però amb un Estat que deixa abandonats molts dels seus ciutadans i no mou un dit quan molts altres s’acosten al precipici social.
La solsida política dels darrers anys ha fet evident que la renúncia a la igualtat material no era l’única renúncia. El seguit d’escàndols de corrupció a tots els nivells ha estés la percepció que tampoc no era real la igualtat davant de la llei i, en general, la igualtat d’oportunitats. El que en realitat ha fet esclafit és eixa mena de pacte victorià on tots havíem d’assumir que una cosa era la lletra de la llei i una altra l’obligatorietat de la seua obervança. Fins i tot, es va establir una mena de doble sistema que inclou un matalàs normatiu que legalitza una part dels comportaments antisistema dels més privilegiats.
Mecanismes fiscals com les SICAV en són un exemple paradigmàtic. Ho és també la permissivitat quasi absoluta amb el finançament il·legal dels partits o amb els mecanismes de contractació pública, on en molts casos, la venalitat digital ha superat amb escreix tot el corpus reglamentari del dret administratiu. Els graons van pujant fins als casos més sagnants de saqueig directe dels diners públics i fins i tot privats, com el de les caixes d’estalvi. Que hi haja una gradació en la virulència del robatori no ens ha de fer oblidar que tot parteix del mateix punt d’eixida: la doble moral, l’absència absoluta d’ètica i una profunda sensació d’impunitat quan no d’immunitat explícita, com si el Codi Penal admetera excepcions en funció de l’estament a què es pertany. Sí…la casta.
Afortunadament, el mateix sistema ha reaccionat una mica. Amb el cas del vestits de Francisco Camps vam descobrir que hi havia un tipus penal anomenat suborn passiu impropi que no s’havia aplicat des de temps immemorials i no per manca de possibles casos inseribles.
A poc a poc anem descobrint que quan els jutges ho volen, fins i tot els poderosos comencen a tremolar. Ara cal, a més, que facen la neteja ordenadament. Això animarà una mica més a la participació política dels més refractaris. Cada dia observem com moltes lleis no estaven tan mal fetes, sinó que no s’aplicaven. El perill immediat es troba en els intents desesperats d’institucionalitzar la impunitat, amb lleis mordassa i altres andròmines, és a dir, l’adulteració també de la lletra del sistema, ara que la música no els està resultant tan plaent com abans.
