Amb diagnòstics de tal calibre i finor ja ens podem imaginar què eixirà per eixa boqueta conservadora i d’altres igual d’assenyades si mai s’arriba a una entesa entre Compromís i ERPV. La possibilitat està sobre la taula i el debat se centra, precisament, en els avantatges i els incovenients d’un pacte previ a les eleccions autonòmiques de maig. Fins ara hi ha hagut alguns contactes on s’ha estudiat la possibilitat que representats d’ERPV s’integren als llocs que han quedat lliures a les llistes electorals després de les primàries de Compromís, unes posicions amb nul·la possibilitat d’escó.
La presència, doncs, seria testimonial, però a canvi, ERPV no es presentaria a les eleccions i demanaria el vot per a la formació que encapçala Mònica Oltra. La possibilitat que si els 11 mil vots obtinguts pels independentistes el 2011 s’hagueren sumat a Compromís li haurien atorgat dos diputats més, no és més que una hipòtesi indemostrable. Podem suposar una certa tendència, però cap automatisme. A més, la suma per esta banda té l’evident risc de fer perdre alguns votants encara recelosos després de dècades d’enverinament social amb dosis massives d’anticatalanisme.
El que em sembla més interessant d’una possible entesa el trencament d’una inèrcia ideològica assumida per qualsevol que aspire a tindre influència política. L’antiga Unitat del Poble Valencià i el Bloc la van patir en carn pròpia durant molts anys. La resta de partits d’esquerra, també, encara que en menor mesura. La perfídia de l’anticalanisme es va demostrat amb total esplendor quan tots els partits hagueren de negar-se a ells mateixos en alguna mesura, tot ocultant des del nom fins a alguns postul·lats programàtics.
El problema de la criminalització i la victimització dels suposats catalanistes ha tingut conseqüències desastrosses, tant personals com macroeconòmiques. El fet que tinguem el país arruïnat i una societat desballestada i darrerament disposada a escoltar de forma massiva els cants de sirena dels revolucionaris nouvinguts de Madrid no és una casualitat. Per fortuna, hem avançat una mica des del paroxisme dels anys 80, però encara queda molt per a la normalitat d’una societat on no s’estigmatitze cap opció política respectuosa amb els principis democràtics.
És molt difícil calibrar els efectes electorals d’un pacte entre Compromís i ERPV, però, com a valencianista, no puc deixar de desitjar una entesa entre valencianistes i com a persona d’esquerres, una certa confluència en una esquerra bastant més fragmentada, almenys fins ara, que no la dreta.
Des de la bancada i la trinxera blaves tornaran a disparar. El problema és que en algun moment hauríem d’aconseguir que eixa munició ens esvarara per la pell perquè hauríem desactivat l’estigma ideològic i social. ¿De debò hem d’estar pendents de si Bonig, és un exemple, qualifica el lideratge de Mònica Oltra, Vicent Marzà o Mireia Mollà de triomf de “l’esquerra antisistema i de l’independentisme catalanista”? Tant de bo fóra cert el que afirma la Thatcher vallera, si això vol dir que acabarem carregant-nos el parasistema corrupte i apegalós que han teixit després de tants anys de poder absolut i els valencians assumim que som un país decidit per fi a construir-se des de fonaments propis.
