Esta diferència té una explicació històrica que es remunta a l’origen patrimonial del poder feudal. Al cas espanyol, ni les desamortitzacions ni la resta de reformes liberals van suposar un repartiment substancial de la propietat. Ans al contrari, l’acumulació capitalista i el caciquisme van reforçar les desigualtats. Sense una reforma agrària digna de tal nom, l’accés de les classes populars als fruits del progrés econòmic es va complicar molt. La lluita de classes va prendre forma de revolució, amb continus colps reaccionaris. La penosa conquesta del sufragi universal (masculí) va portar el primer govern realment representatiu el 14 d’abril de 1931. La reacció dels “propietaris” es va saldar amb 40 anys de dictadura i la consolidació del concepte patrimonial del poder, alhora que a la resta de l’Europa Occidental es creaven autèntiques democràcies amb l’estat de dret i l’estat del benestar com a punts d’equilibri entre el respecte a la propietat privada, un cert repartiment de la riquesa i l’accés garantit de tothom als àmibits principals de decisió política.
Eixos 40 anys de decalatge van deixar fortes empremtes. L’aznarat, amb el seu epíleg de mentides urgents i flagrants, les va fer ben paleses. L’ús de l’aparell estatal per a camuflar d’etarres els atemptats de l’11 de març de 2004 va ser un punt de trencament, un autèntic colp d’estat estil Segle XXI aturat per la mobilització ciutadana i electoral. A un nivell més casolà i quotidià, la majoria absoluta del PP valencià durant dos dècades ha esdevingut una mena d’estat d’excepció administratiu, on el nepotisme, l’amiguisme i l’arbitrarietat excloent han sigut la norma en una gestió predadora, prevaricadora i corrupta.
La deriva autoritària del govern de Mariano Rajoy, amb la recentralització territorial, la reforma laboral, la llei mordassa i la cadena perpètua com a fites més cridaneres, apunta a un nou trencament dels consensos bàsics emanats de la Constitució del 1978. Ni tan sols el procés sobiranista de Catalunya o la irrupció de Podemos es poden comparar amb la demolició des de dins que està perpetrant l’actual govern espanyol.
L’ús polític de les dades fiscals protagonitzat pel ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, obri un nou episodi d’esta vella història. Les filtracions de dades bancàries, l’obertura d’investigacions a conveniència, i l’amenaça d’inspeccions a qualsevol individu o grup que gose criticar-lo destrueix qualsevol noció d’imparcialitat de l’administració on recolza la construcció institucional, no només d’una democràcia, sinó d’un estat de dret.
El problema de Cristóbal Montoro no és que s’assemble físicament al senyor Burns dels Simpsons sinó que l’imite en les seues actituds i actuacions. Una mena de cacic assegut sobre una central nuclear que farà esclatar quan considere que les circumstàncies li ho aconsellen.
La darrera víctima ha sigut Juan Carlos Monedero. Abans ho van ser els Pujol. Tots tenien alguna cosa a amagar, encara que d’una gravetat molt diferent. En eixa premisa se sustenta la força d’un bon xantatge. El cas de Monedero busca la desactivació d’una amenaça nova. El dels Pujol és un càstig per la desafecció de CiU i del mateix patriarca a l’encaix cada vegada més forçat de Catalunya dins d’Espanya. Mentre van ser útils els hi van donar corda, tot fent els ulls grossos a les excursions andorranes i reproduint en una escala autonòmica el capteniment de la “casta” estatal. En el camí hi ha hagut danys colaterals, com la filtració d’uns suposats comptes estrangers de l’alcalde de Barcelona que pertanyien a un altre Xavier Trias. La guerra bruta amb l’aparell de l’estat al servei de la causa no ens lliura, però, d’episodis d’Anacleto, agente secreto a l’estil del segrest de Segundo Marey quan Felipe González va voler acabar amb ETA amb l’ajuda de pistolers psicopàtics.
La brutal paradoxa és que la conducta de Montoro i els seus dóna la raó als independentistes, en concret als menys idealistes. Ara ja saben que governar un estat (no una autonomia) tal vegada no et garanteix la impunitat absoluta, però et permet, si més no, mantindre a ratlla, és a dir, acollonits, els teus veritables enemics en un món on molts pocs no tenen un flanc feble, un passadís secret més o menys inconfessable. Haurem d’admetre que és un avantage significatiu.
