Ahir vam viure el clàssic dimecres negre en què les sales d’urgències es col·lapsen. Veníem d’un dimarts tumultuós amb l’intent precipitat del PSOE de justificar el posat impassible davant de la imputació judicial de Chaves i Griñán. L’argumentació reactiva i en doble versió contradictòria del portaveu socialista al Congrés de Diputats, Antonio Hernando, hauria d’haver alertat del que estava a punt de succeir. Ahir el PP va reaccionar en cadena i de manera proactiva, és a dir, sense cap necessitat ni motiu aparent més enllà de desemperesir-se de la letargia pròpiament mariana i concretament fabrista. Com un atac de senyes d’identitat, però, en versió doblada, espanyola i valenciana. L’apocalipsi, vaja.
El País ens va informar que els populars genovesos tenen instruccions d’esmentar Ciutadans sempre en català per tal de foragitar-los electoralment de la resta de l’Estat. Alhora, el meu bon amic i millor periodista Ximo Aguar ens il·lustrava des de Valencia Plaza de com el nostre PP autòcton ha enviat una circular als seus portaveus més qualificats amb un argumentari on se sosté que Ximo Puig sospira per llançar-se als braços del líder valencià de Podemos, Antonio Montiel, qui, no debades, va ser un col·laboracionista durant l’invasió lermista de la Generalitat Valenciana ara fa un quart de segle.
Poca cosa tinc a afegir al finíssim desenvolupament d’esta premissa. Nomes el citaré per a esbargiment i gaubança del lector. “Expropiarà i nacionalitzarà la propietat privada dels valencians, rebutja les senyes d’identitat dels valencians, pretén el control dels mitjans de comunicació (…) justifica el terrorisme, defensa règims autoritaris…”
El cas de la reducció de Ciutadans a la seua original i culpable catalanitat mereix, però, alguna glossa. Cal dir que l’encarregat d’obrir el foc ha sigut l’indescriptible Carlos Floriano, amb tan poca traça que els va batejar com a “ciudatans” i els va esmentar així tres vegades més durant una mateixa roda de premsa. Floriano té almenys el mèrit de la innovació. Fins ara l’errada més comuna consistia a anomenar-los “ciutatans”, amb una rotunda doble te que, si més no, respecta l’arrel de la paraula. La creacio florianiana ens permet albirar posteriors invencions que, sens dubte, celebrarem amb el pertinent entusiasme.
Ací, em permet advertir que, pel bé de l’eficaç estigmatització catalanofòbica de Ciutadans, caldria evitar l’anglificació del nom del seu líder i bandejar eixos “Àlberts” tan prosòdics en la llengua de Shakespeare i Thatcher, com aliens a la parla de Llull i l’Aznar més íntim i personal. Cal recordar que, com tots els Arturs o Frederics que volten pel món, l’expresident espanyol també va ser víctima d’un desafortunat canvi a la síl·laba d’accentuació, quan fou esmentat com a Ànsar per George W. Bush, amb l’agreujant que la paraula castellana “ánsar” es refereix a un ocell de la família dels anàtids de plomes grisenques, bec llarg, robust i ataronjat i potes rosades. La confusió és especialment lamentable atés que la descripció d’una oca salvatge no s’adiu en absolut amb l’aparença de l’estadista madrileny, sobretot perquè no té bigot amb tendència canosa i de grandària variable, però, en general, de petites dimensions. A més, de l’oca (Anser anser) només s’aprofita la carn, el fetge i les plomes, mentre que d’Aznar s’aprofita tot i no genera residus.
Feta esta digressió terminològica i mediambiental, m’agradaria insistir en la denúncia dels efectes nocius dels argumentaris polítics i del perill evident de la zombificació de la ciutadania. Perquè, tal vegada, els dirigents que repeteixen goebbelianament les consignes ja hi estiguen vacunats (amb l’excepció del mateix Floriano, creient convençut) i es comporten com els personatges de The Walking Dead que s’empastifen amb restes de cadàvers mig descompostes per tal de semblar “caminants” sense ser-ho. Però, i les criatures? I els tertualians emissors de la vulgata simplificadora de la realitat? I els militants de base que reemeten la vulgata de la vulgata i, així, successivament i amb tendència a l’infinit? Qui els rescabalarà, com deia Raimon, de tants anys de desinformació i desmemòria? I els ciutadans corrents, víctimes innocents de les tertúlies? I els periodistes, obligats laboralment a atendre dia rere dia esta xerrameca precuinada? A quina dieta mediàtica ens estan sotmetent? Quin aire comunicatiu ens estan fent respirar?
No vull ser alarmista, però, ja no és només l’argumentari. Són els conceptes. Ara tot és casta i per tant res no ho és. Unitat popular vol dir escissió i que em vinguen al darrere. O les proclames, reduïdes a la mínima onomatopeia d’un “tic, tac” o un “pim, pam, proposta”. El següent serà la botifarra o l’erecció del dit cor amb jocunda intenció (ja hi ha els precedents d’uns educadíssims Aznar i Bárcenas) o el rot, sec, precís i concloent. Sens dubte, estem entrant en uns temps nous, a les albors d’una nova època política, en definitiva, d’una nova i gloriosa civilització.
