Fins a tres vegades va negar Santamaria que l’insòlit artefacte legal anara contra ningú. Tot i això, les facultats d’astronomia d’arreu del món no van respirar tranquil·les fins que no van verificar que la planura del planeta Terra no forma part de la identitat valenciana. Però, Bellver i el seu col·legi d’assessors en afers extrasensorials havien de clavar-hi cullerada per tal de desfigurar encara més el monstre. Poca cosa, al capdavall, car la criatura ja era irreconeixible com a text legal a l’ús quan li van estampar el segell d’entrada de la cambra.
Bellver havia d’adornar-se, doncs, en la justificació de la llei. I a fe de Déu que s’ha lluït amb unes declaracions que hauria signat qualsevol feixista ortodox. Empre el terme amb una pura intenció descriptiva. Bellver es va expressar com un feixista típic, posem per cas, de l’any 1935, quan el feixisme encara no havia desenvolupat tota la seua potència destructora i es configurava com a una ideologia revolucionària, avantguardista i orgullosament totalitària.
Transcric de manera literal les paraules del portaveu del PP a les Corts. “El Partit Popular de la Comunitat Valenciana sempre defendrà la llengua front a ingerències externes i internes. I precisament, estes últimes, les internes, són les més perilloses perquè qüestionen des de dins les senyes que mos han identificat com a poble a lo llarg de la història. És com un intent de colonització, però des de dins, algo increïble, en qualsevol altre punt d’Espanya o del món. Front a eixa posició, que jo considere radical i autoritària, el Partit Popular i el president Fabra promouen la Llei de Senyes d’Identitat, un text legislatiu inclusiu i en positiu, que lo que vol és protegir les nostres tradicions, la nostra llengua, i que no ataca a ningú ni a res”.
Observem la lògica del discurs. Crida l’atenció l’oxímoron “ingerència interna”. De fet n’és la clau. El PP s’erigeix en l’intèrpret únic del que significa ser valencià. D’intèrpret passa a defensor d’eixa versió única i totalitzadora de la valencianitat. I mamprén la defensa, no només enfront de les amenaces externes, sinó també de les internes. La “colonització des de dins” (arri, arri, oxímoron!) és “més perillosa” perquè constitueix una malaltia, una mena de càncer, un tumor que “qüestiona” la mateixa essència del cos social. És un teixit estrany, “increïble”, no només en el cas valencià, sinó en qualsevol comunitat politica “d’Espanya o del món”. Una raresa així, a més, no pot ser més que “radical i autoritària” i, tant el “Partit Popular” com el “president Fabra”, no tenen més remei que produir anticossos, és a dir, actuar amb caràcter “inclusiu i en positiu” per tal de restaurar la salut de l’organisme en perill. Esta peremptòria activitat “no ataca a ningú ni a res”, Efectivament, perquè la púrria pervertida i estranya a la normalitat saludable i harmoniosa no és “ningu” ni és “res”.
Històricament, esta conclusió anava implícita en el discurs excloent de la dreta valenciana. Bellver n’ha tret una de més dràstica i concloent. Perquè, si filem més prim encara, en el discurs tradicional dels bons i vers valencians, el desertor del ramat podia ser desactivat. Havia de perdre la càrrega vírica, la capacitat d’infecció o de reproducció cel·lular. L’enemic interior es caracteritzava com a una part esbiaixada de la nació i, en conseqüència, un traïdor. Podia ser castigat, estranyat o desterrat, però conservava una emprempta d’origen, una marca de naixement que el faria digne d’indult o perdó en cas de contrició sincera i absolut penediment.
Al discurs de Bellver no hi ha marge per a la benvolença o la misericòrdia. Ja no hi ha desertors, traïdors o enemics interns, només quists, furòncols, flemons i pòlips davant dels quals només queda l’opció del bisturí. No són òrgans malalts susceptibles de tractament, sinó excrescències, el perill de les quals no rau en una mala voluntat adobada amb una intenció proselitista sinó en la seua natura contagiosa, involuntària i inevitable, així com el tumor està programat per a la metàstasi. No cal, per tant, dramatitzar-ho. Les coses són així i així han de ser. En l’eliminació s’escau netedat i precisió. Sense escarn ni crueltat innecessària. Una actuació “radical i autoritària”, però en el bon sentit, és clar, de les paraules arrel i autoritat.
Tot plegat es debat hui a les Corts Valencianes. Esta és la categoria del projecte de llei. El seu contingut ridícul i acomplexat n’és la trista i pobra anècdota.
