El diccionari el defineix com a una “qualitat moral” o “conjunt de principis ètics” que “porta a algú a no fer res que el puga desmeréixer en l’estima dels altres i en la pròpia”. Hom podria pensar que la política, com a activitat pública per excel·lència, ha de ser l’àmbit on la cura de l’honor adquireix especial rellevància.
Sobta, per tant, la freqüència amb què assistim a comportaments matussers o directament corruptes, sense que la vergonya, un mínim penediment o un oferiment de disculpes s’incloguen en l’arsenal de respostes plausibles. Que molts polítics ens han perdut el respecte ja és més que una evidència. Tal vegada siga la conseqüència natural després de vore com els hem elegit i reelegit fins ara amb una estoïcitat digna dels protomàrtirs cristians. A còpia d’atorgar-los la confiança sense una mínima contraprestació s’han instal·lat còmodament en la impunitat.
Però, encara crida més l’atenció la pèrdua del respecte propi. El darrer altercat lingüístic de Rita Barberà traspua, a banda del menyspreu per la llengua o les Falles, una sorprenent negligència en el manteniment de la imatge pública i el prestigi tant de l’individu com del càrrec que ostenta.
Mentre atorguem a priori la condició de molt honorables als nostres presidents, molts d’ells semblen entestats a desmentir-nos. Hi ha casos socialment traumàtics, com el de Jordi Pujol, la caiguda en desgràcia del qual ha suposat un trauma per a molts catalans. A Francisco Camps, les converses amb Álvaro Pérez, el Bigotes, li van suposar la mort política, però, també un trasbals personal i psicològic del qual no s’ha recuperat, segons expliquen els que encara el tracten.
Són casos paradigmàtics de pèrdua de l’honor. En els dos, almenys, hi ha una consciència del dany causat. En la vellesa, Jordi Pujol ha assumit amb una certa naturalitat el trencament de la seua figura pública i es dedica al salvament d’una part del seu llegat polític i, sobretot, del clan, tan extens i prolix. A Francisco Camps, l’absolut escarn a què es va vore sotmés durant el judici pels vestits regalats per la trama Gürtel, li ha costat la salut. Li ha mancat cinisme, capacitat d’encaix de tant de ridícul a què fou exposat. La cort dels miracles que l’envoltava el va protegir tant que el va deixar sense defenses pròpies quan la desfeta ja era inevitable. Tot el contrari, almenys en aparença, del que ha succeït amb Jaume Matas o Carlos Fabra, dos digníssims i perfectament equilibrats reus de fraus diversos disposats a travessar amb temprança el tràngol de la presó a l’espera de poder gaudir amb tranquil·litat del botí acumulat després d’anys d’esforços i treballs.
Però, on l’honor ha de superar la prova del cotó i no ho sol fer, és en els casos amb tercers afectats, en concret, quan les ordres imposades des de dalt esguiten els subordinats i els menen a menjar-se els marrons dels superiors. L’assumpció de responsabilitats és una de les característiques més preuades del concepte d’honor en la milícia. Allà on la jerarquia ho pot quasi tot, la compensació lògica és que els qui ocupen el cim de la piràmide responguen per la base.
Amb el cas de la capità Zaida Cantera, víctima de l’assetjament sexual del coronel Isidro José de Lezcano-Mújica, hem vist com de devaluats es troben alguns dels valors pròpiament castrenses. Virilitat, valentia, gallardia…honor…pura xerrameca si pensem en personatges com el Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, Jaime Domínguez Buj, o del ministre de Defensa, Pedro Morenés. Tal vegada siga pertinent recordar ara que el rei Felip VI és el cap de les Forces Armades.
Amb exemples així, podria semblar una heroïcitat que els polítics es comportaren de forma diferent i assumiren les conseqüències dels seus actes. Supose que demanem massa si plantegem que Francisco Camps o Rita Barberà es captenen com a miserables perquè permeten que Lola Johnson, Angélica Such o Alfonso Grau carreguen amb totes les culpes pels presumptes delictes que ells van perpetrar quan ordenaren amollar milions d’euros públics a Ecclestone, Urdangarín o el Bigotes.
Tot això en un país on hi ha gent que se suïcida perquè creu que ha perdut l’honor. Induïdes per la idea del fracàs individual, hi ha persones que cauen en la depressió i, fins i tot, es lleven la vida després de perdre la feina i, per tant, el seu lloc al món. Hi ha gent que no tolera (que no es tolera) i es percep com a indigna perquè no pot mantindre la família i no suporta la vergonya d’haver de demanar ajuda, de viure de la benvolença dels altres o de la caritat. Tal vegada han desenvolupat un exagerat concepte de l’amor propi. Tal vegada. Per això és més sagnant encara que uns altres arrosseguen l’honor pel fang i es caguen al damunt.
