Contràriament al seu costum, Mariano Rajoy va empomar sense subterfugis el debat sobre la conveniència d’incloure independents a les llistes electorals. Ho va fer dissabte passat a València, durant l’acte d’exaltació de la nova candidata a alcaldessa de la ciutat i de menysteniment del nou candidat a la presidència de la Generalitat. El president espanyol va deixar ben clara la seua postura. La política és una cosa molt seriosa, que exigeix un ingent treball i una llarga experiència i on no tenen cabuda els amateurs. Fi de la cita i debat clos.
El torpede anava dirigit contra la línia de flotació de Podemos i Ciudadanos i el seu model de candidatures on pocs dels integrants s’han dedicat mai professionalment a l’activitat política i menys encara han ostentat càrrecs institucionals o de govern. La ràfega s’adreçava també a la tendència inaugurada fa poques setmanes a Madrid de presentar caps de llista aliens a la disciplina de partit, com en els casos del PSOE i Izquierda Unida. El que a la capital d’Espanya s’ha fet per necessitat sobrevinguda després dels desgraciats accidents patits per Tomás Gómez i Tania Sánchez, al País Valencià, el PSPV de Ximo Puig ho està practicant amb autèntica devoció de convers a la causa de l’aperturisme.
Rajoy va vindre a València a aclarir que al PP no li cal això, sobretot quan disposa de gent tan preparada, treballadora i experimentada com Rita Barberà, mereixedora del doctorat honoris causa a Hogwarts o qualsevol altra escola de màgia que es preue. Els encanteris de la bruixa Rita, podria ser el títol d’una tesi doctoral summa cum laude adreçada a l’explicació científica dels 24 anys d’este hipnòtic estat d’excepció col·lectiu. A Alberto Fabra el va tractar com Calimero, el rei de Tirania de la pel·lícula La gran aventura de Mortadelo y Filemón, tractava el seu improvisat successor, Fredy Mazas. “A Tirania, s’albiren reformes. Vull presentar davant de vosaltres i del món (…) una persona elegida democràticament per mi. Després de pegar-li moltes voltes (…) vos dic que vos vaig a deixar ací un encarregat per tal que atenga les pesadíssimes reclamacions de tots els meus clients i òbriga personalment els paquets sospitosos que m’arriben”.
Les úniques diferències entre la ficció i la realitat es redueixen al laconisme de Rajoy enfront de la xerrameca de Calimero i que Fredy Mazas, al contrari de l’actitud complaent de Fabra, reacciona violentament davant de l’enverinat encàrrec i, després de mussitar “rata peluda” en refèrència a Calimero, es disposa a perpetrar un colp d’estat amb el Transformador Meteorològic, un dels invents del professor Bacterio. Les dos escenes conclouen amb la interpretació de l’himne.
La comparació entre l’entusiasme manifestat per l’escamot de peons, la brigada d’escaiolistes i el cos de gotelé que formen l’auditori del tirà i el volum i la durada dels aplaudiments dels militants populars a Rajoy, la deixe a l’escrutini dels espectadors. Hi ha, en totes dos escenes, una exemplificació ben plàstica de fins on pot arribar la política anomenada professional. Enfront de l’amateurisme dels processos democràtics de deliberació i d’elecció trobem un disseny perfectament establit de successió o nomenament jeràrquic, sense incòmodes discussions i la consegüent amargor dels derrotats.
A més, tant els agraciats com els desnonats ja estan avesats a esta mena de mecanismes. Com els jugadors de loteria, saben perfectament que poca cosa poden fer més que comprar-ne el bitllet. La resta depén de la fortuna. Així, si resulten nomenats, agrairan el gest i mostraran la seua disposició a complir les ordres de la prefectura. Si acaben a la vora del camí, acotaran el cap, es lleparan les ferides i espereran pacientment una posterior oportunitat en què el dit que tot ho pot apunte en la seua direcció.
En esta noció de la política professional hi ha una llei quasi mecànica segons la qual, tota organització (i per extensió, qualsevol individu) té com a principal objectiu l’obtenció del poder i, una vegada aconseguit, la conservació i l’augment del domini. Per a això, emprarà tots els mecanismes al seu abast. Ho farà, doncs, a qualsevol preu que estiga disposat a pagar.
A Espanya ja hem vist fins a quin punt este preu pot ser alt. Molts s’arrisquen a cometre tota mena d’il·legalitats mentre es tracte d’acomplir les ordres. Tot i l’amenaça de penes de presó, alguns prefereixen callar abans que revelar d’on han brollat estes decisions. Observem, doncs, un altre mecanisme clàssic de comportament, en este cas el de l’omertà. El més cridaner és que este silenci tan natural porta implícit que ningú no admet res, no es responsabilitza de res i, per tant, no dimiteix.
La dimissió és tabú perquè, en la major part dels casos, no hi ha culpes individuals. Quan es tracta de trames perfectament dissenyades, que l’acció penal caiga sobre una peça o una altra de la màquina corrupta és totalment accessori. El sistema d’aforaments, sumat a l’omertà, afavoreix que els plats trencats els paguen només aquells que, per raó del seu càrrec, han hagut de signar algun document o han participat en negociacions documentades, normalment prou lluny i molt per davall dels conciliàbuls on s’han pres les vertaderes decisions. En tot cas, el silenci, sinònim de fidelitat canina, també té una recompensa tangible i directa en la mesura que la màquina política no abandona l’afectat a la seua sort i fa tots els possibles per tal de minimitzar-ne el patiment. Un “sigues fort” a temps té l’efecte d’una carícia al pap o al llom. Però, el gos, a banda de manyagues, també vol menjar i que el traguen a passejar.
Per això sempre és notícia quan el gos menja gos. No és gens habitual, però tots sabem que l’animal rabiós que es rebel·la contra l’amo és quasi tan perillós com un confident de la policia o un col·laborador de la justícia. Als exmafiosos els anomenen penedits, quan de l’únic que se solen penedir és d’haver sigut enxampats i al màxim a què aspiren és a convertir-se en testimonis protegits, una figura que alguns dels qui aposten pel reforçament de la lluita contra la corrupció proposen que es desenvolupe al nostre ordenament jurídic.
La pregunta que em faig és: qui els protegirà quan ni tan sols els jutges tenen plenament garantides la inamobilitat i la independència, sobretot quan es tracta d’investigar si el partit governant es va fundar i ha funcionat durant tota la seua història amb diners negres i si el president del govern hi fou beneficari directe amb sobres personalitzats? Ací ja no parlem de tangents. La punxada arriba al si, al nucli més profund, allà on tots són d’allò més professionals i, per tant, difícilment algú trobarà mai una pistola fumejant. I el que la trobe, millor que la deixe on està si no vol acabar convenientment suïcidat.
