Quan sent parlar de Veneçuela amb aquesta duresa, em sorprenc de l’amabilitat que la majoria de mitjans de comunicació tenen, en canvi, amb altres polítics. Pense en el president Alberto Fabra qui, malgrat no estar físicament en coma, protagonitza una acció política tan disminuïda, grisa i inútil que apenes es notaria si desapareguera de colp i volta del mapa.
Fabra ha sigut l’hereu de l’era Camps, oficialment una de les etapes més lamentables de la història del País Valencià. Va heretar el càrrec sense passar per les urnes –com ja va fer abans amb l’alcaldia de Castelló- i, malgrat no haver-se sotmés mai al dictamen popular, s’ha trobat al capdavant d’una Generalitat morta pel llast dels anys d’excessos i bogeria col·lectiva.
El cap del Consell és un símbol del que ha estat la gestió del País Valencià des del 1995 ençà: el no-res, un desficaci constant. Fabra sobreviu en la inanició política envoltat dels símbols del fracàs més absolut. És el president del país on feren un aeroport sense avions, on les escoles públiques s’ensorren, on es paguen milions a empresaris privats per a muntar saraus com la Fórmula 1, on es menysprea la pròpia cultura i història…
El coma induït de Fabra és el coma d’un PP que no sap com sortir-se’n del seu propi femater. Estan acorralats. Atrapats entre “traductores” romaneses en habitacions d’hotel a costa de l’erari públic, ofegats entre deutes pels milions lliurats a Matas, a Urdangarin o a Ecclestone, nugats pels fracasos de la privatització de la Sanitat… La merda humana que algú va deixar a l’ex president Camps davant de la seua roba al Club de Tennis de València és una bona metàfora de tot plegat: de la seua gestió, de com ens han deixat, del que poden oferir-nos per al futur.
I Fabra, mentrestant, intenta fugir endavant esperant 2015 amb pànic, quan per fi haurà d’enfrontar-se a les urnes. Serà el moment de demostrar si els valencians hem entés el missatge. Si hem comprés que aquesta gent només ha sabut contribuir a l’espoli del País Valencià i omplir-se les butxaques mentre tot se’n va en orris.
Canal 9, però, obri el Notícies 9 amb qualsevol bajanada sobre Chávez. O amb un partit de futbol. O amb l’oratge. Però el coma induït no està en un hospital cubà sinó ací, el vivim tots els dies. Només malda pregar perquè no ens contagie i fem allò que toca: fer-los fora i començar de nou. El País Valencià s’ho mereix. Per dignitat, per necessitat, per a no seguir vivint en un femater on les escoles –i, de pas, el nostre futur- s’ensorren sense remei.
