El conte del PP al País Valencià va començar com la història de Pere i el llop. “Que arriba el llop, que arriba el llop”, cridaven, tot substituint el llop pels catalans que, segons la seua versió, també tenien urpes i uns queixals ben grossos per a furtar-nos-ho tot: la llengua, la història, la bandera, les falles, la paella… Després, ja còmodament instal·lats en el poder, vam comprovar que el PP no era la Caputxeta de la història –i molt menys roja-, sinó el mateix llop disposat a arrabassar-ho tot.

Van ser uns anys on els successius presidents de la Generalitat, com Els tres porquets, es dedicaren a construir coses per tot el territori. Eren construccions sòlides, de maó, ens deien, però després va arribar la crisi i, d’un sol bufit, ho tombà tot. Només eren cases de palla, sense utilitat ni futur. Pura façana i megalomania.

L’electorat, aleshores, ja havia mossegat la poma que oferia la bruixa i va caure en el somni profund de Blancaneus. No res semblava poder despertar aquella munió de votants que, per a no semblar babaus davant de la resta, lloaven el vestit nou de l’emperador –comprat a Milano i fet a mida- sense gosar a dir allò evident: “el rei està nu”. I, així, anàrem tirant uns altres deu anys.

Com que des de l’oposició no va vindre cap príncep encantador per a despertar el personal, el somni es va estirar massa, com aquell segle domitant de la Ventafocs. Uns, encara estaven hipnotitzats per la cantinel·la (“que arriba el llop, que arriba el llop”); altres, però, seguien fidels a la causa a força d’endolls, contractes públics i sobrets amb diners en negre. Molts ja no s’empassaven el conte però, ves per on, hi havia calerons per a comprar voluntats

Amb el pas del temps, arribà l’hivern. Les cigarres, aleshores, acusaren les formigues de viure per damunt de les seues possibilitats i canviaren el violí per les tissores. A força de retallades, començaren a llevar l’estat del benestar i els drets aconseguits amb anys de lluita i esforç. “No n’hi ha per a tots”, pontificaven aquells que s’havien passat el llarg estiu tocant la melodia del balafiament, muntats en Ferrari i brindant amb milionaris.

El poble, atònit, com Hansel i Gretel, se n’adonà que havia entrat en la casa de caramel però que, en realitat, era el cau de la bruixa que aspirava a devorar-los. Els governants, en canvi, després de mordaçar Pepito Grillo per a justificar el seu comportament sense càrrec de consciència, ja no podien amagar més el pam de nas sorgit de les mentides de Pinotxo.

Va ser aleshores quan hom entengué que la nostra democràcia patia la síndrome de Peter Pan i que no havia deixat mai l’adolescència i els tics d’èpoques passades. Els sobres amb diners negres, el finançament il·legal de partits, els casos Gürtel, Brugal, Emarsa, Noos o Matas van palesar que ens havien governat realment uns imitadors roïns d’Alí Babà i els quaranta lladres.

Arribà, però, el dia de capgirar-ho tot. Calia reaccionar i fer-ne alguna cosa: o ens espavilàvem i forçàvem un canvi o allò podia eternitzar-se durant mil i una nits. O molt més. El final del conte encara estava per escriure. Només calia tindre el valor d’agafar la ploma, sucar la tinta i encetar el full en blanc…

Comparteix

Icona de pantalla completa