Tots els dies passe també prop de la Ciutat de les Ciències, eixe ramat d’elefants blancs que només han servit per a engreixar la butxaca d’un tal Calatrava com qui afarta els porcs que han de convertir-se en llomello. No hi ha dia que no observe com el ciment blanc va enfosquint-se per la brutícia que mai no es neteja i que pense que els diners balafiats en la cosa, que per cert ja cau a trossos, podrien haver evitat que els farmacèutics no tinguen ni per a pagar els medicaments de primera necessitat.
No passe tots els dies, en canvi, per l’aeroport sense avions de Castelló, ni per Terra Mítica. Entre altres coses, perquè no hi visc, ni a la capital de la Plana ni a Benidorm. Però tots els dies imagine que eixos despropòsits absoluts, que romanen prop de l’estatua pansida i ensorrada de Ripollés o dels gratacels emblemàtics del sol i platja, generen una despesa que podria invertir-se en pagar les ajudes de la dependència abans que els beneficiaris se’n vagen a l’altre barri.
Sí que acostume a passar, però, pel circuit urbà de Fórmula 1, que ha donat un aire de provisionalitat definitiva a tota la zona portuària de València. Tot just allà on els edificis de la Copa Amèrica donen testimoni que ací s’ha apilat ciment i maons sense pensar-ne en la utilitat. Tan difícil hauria sigut destinar els diners balafiats en aquests saraus indignes en rehabilitat el Cabanyal? En preservar l’Albufera? En places de metges i professors per a la Sanitat i l’Educació públiques?
Tot lo que veig e sent, dolor me torna, cantava Ausiàs March, i això que ell no va veure mai com els diners de tots se n’anaven en orris, que és com dir en grans àpats, festes bastardes o traductores romaneses amb evidents habilitats lingüístiques. Nosaltres, en canvi, ho veiem –i ho paguem- tots els dies.
Hi haurà qui, de tot això, en dirà demagògia. En sóc conscient. Però la veritat és que tots els calers esmerçats en aquest balafiament esbojarrat, esquizofrènic i megalòman han eixit de la mateixa caixa on ara han penjat el cartel de “tancat per fallida”. És la mateixa caixa que deixa desabastides les farmàcies, que no paga a les escoles, que s’oblida dels hospitals i els centres de salut, que desatén els ciutadans amb més necessitats, que ens condemna a la misèria.
On alguns veuran demagògia, jo hi veig una trista, grissa i punyent realitat. Una realitat que, d’altra banda, hem d’intentar canviar ràpidament abans que, com el progrés malentés i distòpic que cantava Martí i Pol, esdevinga irreversible. Abans que la mediocritat, la corrupció i la indecència que ara mateix ens envolta passen a ser escenari definitiu d’un país que porta massa temps perplex.
