Les pressions polítiques, és clar, no s’han fet esperar. En un País Valencià on la dreta porta dues dècades acostumada al silenci submís i el pensament únic, la Junta Central Fallera ha mostrat el seu refús a la protesta i, fins i tot, el regidor de Festes i Cultura de València, l’etern Francisco Lledó, va trucar en persona al Mestre Major del Gremi per mirar de “neutralitzar” la protesta. Són els seus mètodes, res de nou. Ací ja ens coneixem tots.
Ha calgut que el govern toque la butxaca dels artistes fallers i de tot el món cultural perquè les Falles, eixos monuments que van nàixer amb voluntat de cremar tot allò roí i amb una vocació clarament satírica, diguen prou. Benvingut siga, doncs. Una de les grans vergonyes del cap i casal en els darrers anys ha estat, precisament, el silenci còmplice i adotzenat de la festa satírica i roent per excel·lència amb els desficacis del poder.
Les Falles han sigut, diguem-ho clar, una festa segrestada. Per la ceguesa política i social d’uns i pels interessos polítics tèrbols d’altres. Per culpa del progressisme fals que va menysprear una de les mostres populars més arrelades a València i pels qui han volgut fer de les Falles una forma de perpetuar-se en el poder. La protesta de l’IVA, si més no, trenca almenys aquesta dinàmica malaltissa.
Unes Falles atemorides i mordaçades, amb el silenci i l’acriticisme per bandera, són unes Falles inútils. Clar i ras. L’objectiu de la festa hauria de ser clavar la ganiveta esmolada de la crítica on pertoque i caiga qui caiga i, si això haguera estat així, ja durien anys denunciant amb humor els despropòsits que tots coneixem. Fa ràbia que la reacció esclate pel fet que els hi toquen la butxaca però s’accepta si serveix perquè els artistes fallers, les comissions i tots els qui formen part de la festa no callen mai més.
Les Falles populars i combatives formen part de la genètica d’un poble conegut pel seu tarannà crític, per la seua mordacitat, pel seu humor escatològic i corrosiu. El parèntesi negre obert des de l’inici dels noranta ençà no ens ha de fer oblidar que els valencians som un poble de llengua llarga, de mirada incisiva, de crítica festiva i punyent alhora.
I això, amb una gran part dels mitjans públics i privats, completament venuts al poder perpetu, és un altaveu al qual no podem renunciar. Fem les Falles nostres i retornem el seu veritable esperit. Aquell esperit que no calla res i que responia a una dita ben valenciana: “Qui la fa, la paga”.
