L’home em fa un senyal perquè l’espere i, quan em té a tocar, em demana si pot fer-me una pregunta sense molestar-me. Mentre espera la resposta, esbossa un intent de somriure que remarca encara més les arrugues infinites que li solquen el rostre. “Preguntar no és ofendre”, dic, i l’home s’arranca amb una història.
En realitat, només volia explicar-me una gràcia, fer-me una d’aquelles preguntes amb trampa amb què hom pot guanyar-se un café fent picar els amics, en aquelles xerrades mandroses de bar a l’horabaixa. Quan responc i, per descomptat, m’enganye, l’home riu i em descobreix la resposta encertada. I torna a demanar-me disculpes per si m’ha fet nosa el seu abordatge pel carrer.
Quan li dic que no, que l’acudit m’ha fet gràcia, m’explica una altra anècdota de la seua joventut i se’n va. Poc a poc, pas a pas, clavant el bastó a l’asfalt de València, l’home del pantaló de pana i el jersei de llana grisa desapareix. Només volia parlar uns minuts amb algú. Gaudir de l’escalfor d’una conversa casual. Sentir-se viu, al capdavall.
No m’ha explicat res de la seua vida actual, però me l’imagine vidu i sense fills. O amb dos o tres descendents, ja de certa edat i molt atrafegats, esparsos pel món i sense massa temps per a fer un truc a son pare. Tampoc no puc assegurar que, sota la façana de vellet entranyable, no s’amague un bon tros de fill de puta que meresca acabar els seus dies sol. Ni ho sé, ni m’atreviria a jutjar-ho.
Sí puc, en canvi, constatar que aquesta imatge és més habitual del que no sembla. Si ens llevem la bena dels ulls i mirem al nostre voltant, no costa massa veure persones grans amb la soledat marcada al rostre. Caminen per la ciutat com ombres del que un dia van ser i, en alguns casos, com ningú no els regala unes paraules, miren de furtar-les al primer desconegut.
Sobreviuen en una societat que cada vegada maltracta amb més crueltat els seus majors. Un món que, amb l’excusa de la crisi, retalla les pensions, cobra els medicaments, retarda sine die les ajudes a la dependència i converteix les residències de la tercera edat en un negoci fastigós on, si no tens diners, ja pots morir-te com un gos. Tan se val que t’hages partit l’esquena treballant quaranta anys: ja no serveixes per a produir, ja t’han tret fins la darrera gota de suc, i el teu destí final ha de ser, simplement, desaparéixer i deixar de molestar.
El ministre japonés d’Economia, Taro Aso, ho va deixar ben clar quan va recomanar a la gent gran del seu país que es moriren d’hora per a no fer tanta despesa. Ironia o no, senzillament, són paraules repugnants, dignes d’un porc obscé i sense entranyes. Un representant de la classe dirigent d’aquest món, on la vida d’un vell ja és més barata que el medicament que pot salvar-lo.
