Li deien Jorge Mario Bergoglio des que va nàixer fa 76 anys a l’Argentina però, a partir d’ara, el món el coneixerà com a Francesc I. En una institució prou immobilista i poc aficcionada als grans canvis com l’església catòlica, es tracta del primer Papa argentí, d’Amèrica Llatina i jesuïta que arriba al pontificat. Ho fa, a més, després que el seu predecesor, Benet XVI, es convertira en el primer cap dels catòlics que dimiteix en set segles.
Tanta notícia sorprenent amb segell vaticà ja és, en sí, una notícia. Alguna cosa es mou, fins i tot, en una institució massacrada i sotragada en els darrers anys pels escàndols econòmics i socials, pel cas Vatileaks, per la gestió fosca del banc vaticà, pels vergonyosos casos de pederàstia que, desgraciadament, romanen lluny de ser fets aïllats o poc significatius. Franscesc I és, amb tots els ets i els uts que calguen, com a mínim, una novetat a tindre en compte.
Hi ha qui situa el nou Papa, amb la fumata blanca encara emboirant el cel de la plaça de Sant Pere, en el sector progressista de l’església. És un jesuïta i, tot i la complexitat que suposa fer una anàlisi de qualsevol orde religiosa, ningú no nega que es tracta d’una branca diferent i, en ocasions, agosarada dins del catolicisme. Hi ha, però, qui recorda que Francesc I ha tingut paraules dures contra el matrimoni homosexual, per exemple, i fins i tot un diari argentí el situa proper als qui protagonitzaren la dictadura de Videla, una de les vergonyes de la Història humana.
D’això, segur, correran rius de tinta i opinions de tota mena. Però, en paral·lel, assistirem en primera persona a l’acció de Francesc I, un Papa inesperat, en uns temps tan inesperats com turbulents, al capdavant d’una institució que continua aplegant a molta gent sota el seu mantell.
Com dic, només el fet de sentir bufar aires nous dins l’església catòlica convida a l’esperança, tot i que cal veure com evoluciona el nou Papat i si, per exemple, es posa inequívocament al costat dels treballadors, dels qui estan patint de veritat la crisi econòmica, de les dones maltractades, dels qui pateixen l’exclusió social per motius ètnics, ideològics, econòmics o sexuals, dels perseguits polítics, dels pobles oprimits… Dels febles i dels necessitats, tal com prediquen.
Continuem sense saber què hi ha realment darrere de la dimissió de Benet XVI o si la institució eclesiàstica està preparada per a donar les passes adients en el nou món que s’està confegint. Milions de catòlics així ho esperen i, fins i tot, milions de persones que estan fora de l’església per una o altra raó entenen la necessitat d’uns canvis imprescindibles dins d’una de les institucions més influents del planeta.
La sensació que queda és d’estar assistint en viu a la Història. Que el sutrac que va començar quan una periodista va capir la dimissió d’un Papa set segles després mitjançant un discurs en llatí, ha capgirat un camí que semblava inalterable. Esperem que siga per a bé i que els suposats aires progressistes no queden en un no-res decebedor, en una nova frustració de veure que alguna cosa podia canviar però que tot va romandre insuportablement estàtic.
