Ara fa vint anys, un desgraciat 27 de març, moria el fill del forner, el que feia versos. I més cultament encara, el nét major de Nadalet. Vicent Andrés Estellés cloïa els ulls i algú dels qui l’estimaven –potser la seua filla Carmina, potser l’estimada Isabel-, de ben segur, li posaren les ulleres. Moria l’home, sí, però la seua veu va esdevindre inspiració, mestratge, eternitat.
Apenes quinze dies després, a Montanejos, el feixisme i la intolerància es clavaren en forma de ganivet en el cor de Guillem Agulló, un jove amb ideals i l’espenta necessària per a defensar-los. Ens l’arrabassaren, ara fa vint anys. I la Justícia va transvestir-se d’ignomínia i vergonya deixant gairebé impune un crim repugnant amb pudor de temps passats i foscos. La memòria, però, no ens ha fallat. Ni oblit, ni perdó.
L’any 1993 se’ns va marcar a la pell com una nafra, com una ferida mal tancada que mai no ha deixat de brollar. Va ser l’època, ara fa vint anys, que Xavi, Carles i Piti van agafar les guitarres per primer colp i van decidir assumir una veu que no podien –que no volien- deixar en silenci. Els Obrint Pas pujaren a l’escenari i encetaren un nou capítol de la història quotidiana d’un poble.
Eren només uns entre tants, uns joves parits en aquest bocí del món que, com els passaven certes coses, van decidir cantar-les i dir-les. Aquells vailets, amb els somnis a la cara i la ràbia als pulmons, potser no sabien aleshores que formaven part d’un continu, d’un fil que, a voltes més gruixut, a voltes esquifid, mai no s’ha trencat del tot.
Ara fa vint anys passaren moltes coses. I, des d’aleshores ençà, n’han passat moltes més. Els versos d’Estellés romanen vius de boca en boca, en el cor i l’esperit de molta gent de Burjassot, del País Valencià, dels Països Catalans. Guillem Agulló és i serà per sempre un dels nostres. Per ell i amb el seu record, i el de tants altres, seguirem avançant amb una llum que puja com un puny, com una sang. Vora el barranc del Carraixet i per tot arreu.
Avui, com ara fa vint anys, en aquella primavera trista i fosca de 1993, res no acaba i tampoc no comença. Avui, senzillament, seguirem endavant. Amb el cap ben alt i el cor encés. Altres vindran i estendran les revoltes quotidianes i senzilles des de tots els fronts, des de tots els racons. Amb la música, amb l’escriptura, amb el treball del dia a dia, amb la lluita al carrer.
I Estellés seguirà recordant-nos quina és la veu del poble, i recordarem a Guillem, i cantarem a Obrint Pas, i reconeixerem noves veus i braços joves que, en el fons, seran els mateixos, els nostres, els de sempre. Tot això va passar ara fa vint anys. I continua avui. I, encara més, hi romandrà dintre d’uns altres vint i més enllà. Perquè ningú no pot esborrar les veus que han anat trencat els silencis imposats i que avui bateguen amb força entre nosaltres. Com ara fa vint anys.
