Unamuno ho deia ben clar: “Si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos (sic) se impondrían al castellano”; el filòsof basc defenia que la nostra era una llengua “para hablar en casa”. Era l’època en què La Correspondencia Militar, una publicació el nom de la qual no necessita cap explicació, proclamava que “el problema catalán” no s’havia de resoldre “por la libertad, sino con la restricción”.
Periodistes com Juan Larch sostenien que el català era “un anacronismo contrario al progreso” i asseguraven que, imposant-nos el castellà, ens feien un favor. Se’ns ha dit que en català no es pot educar –el mateix Adolfo Suárez, el superhome de la transició, va amollar que el català no servia per a estudiar física nuclear- i, al llarg dels anys, s’ha apel·lat a una majoria silenciosa de catalans que desitjaven ser alliberats del jou nacionalista, malgrat que les urnes i el carrer s’entesten a dir el contrari.
La repressió, és clar, va afectar a totes les terres de parla catalana i, durant el franquisme, aquells quaranta anys “de pau” que alguns s’enyoren, la llengua es va recloure a l’àmbit domèstic, al reducte folklòric. A la barraca i al mas, i prou. L’arribada de la democràcia va revertir el procés però, passats els anys i superats els complexos dels qui comparteixen tant amb la ideologia franquista, ja fa temps que s’han llevat les caretes i han représ els mateixos arguments, en un etern retorn angoixós. De parlar el català en la intimitat han passat a atacar-lo amb arguments que puden a camisa blava.
Ara, jurídicament, som ciutadans de segona. Si només un pare exigeix la docència en castellà a Catalunya per al seu fill, els altres trenta xiquets han de callar i tragar. No passa, però, a l’inrevés. Es veu que tots som iguals davant la llei, tret que parlem una llengua incòmoda, de “paletos”, com publicava un columnista habitual de la premsa espanyola fa només uns anys.
Que només 17 famílies hagen demanat la docència en castellà ha sigut l’excusa per a carregar-se trenta anys de normalització del català i d’un sistema educatiu que funciona. Una decisió supremacista, que frega la xenofòbia, i que contrasta amb els 126.000 alumnes que demanen la docència en català al País Valencià i que són sistemàticament desatesos per la Generalitat. Ciutadans de segona classe. Ens ho han deixat ben clar.
Acatar aquesta sentència seria, simplement, un suïcidi. Destil·la odi contra un idioma que van voler eliminar, tot i que ni tan sols això van saber fer bé. Cal dir prou, que no, que ja està bé, que portem massa segles callant i empassant-nos la llengua.
I encara es preguntaran, mirant la televisió amb eixa expressió entre estúpida i rabiosa, per què collons continua creixent l’independentisme.
