El germà de Cotino

El germà de Juan Cotino –o, millor dit, el pressumpte germà- ha esdevingut un símbol. L’home que va contestar el telèfon del president de les Corts a Jordi Évole durant la gravació del programa Salvados dedicat a l’accident del metro de València no només tenia una veu sospitosament idèntica al mateix Cotino sinó que, a més, va representar a la perfecció el paper del PP en aquest assumpte: tirar pilotes fora i mirar de soterrar-lo, com si res no haguera passat.

Així doncs, el “germà” de Cotino ha passat a ser una icona, la representació vivent dels pecats del Govern valencià i del partit que el recolza en un assumpte que dóna vergonya aliena i demostra fins a quin punt de misèria moral pot arribar l’ésser humà. És, per dir-ho d’alguna manera, el símbol dels pecats de l’accident del metro.

El fals germà de Cotino simbolitza, si més no, la mentida. L’engany va estar present en una comissió d’investigació fugaç amb testimonis adoctrinats, llibres d’avaries que es desintegren, proves manipulades i cinisme a poalades. Representa també la supèrbia d’aquells que, convençuts que la majoria absoluta permanent dóna carta blanca per a fer qualsevol cosa, es presentaren en casa de les víctimes pensant que un lloc de treball o una indemnització podien comprar el silenci dels afectats. Però –ai, las!- els diners no ho poden tot, ni tan sols en la nostra societat mercantilista.

Rere el to fals, improvisat i desesperat de la frase “no soy Juan; soy su hermano”, s’amaga també la gula, satisfeta en els àpats amb què els responsables de l’accident de la línia 1 celebraven impúdicament l’èxit de la mentida en la comissió d’investigació. El suposat germà de Cotino és també l’avarícia que mena a esborrar la memòria de 43 morts per a no veure en perill la posició de poder polític total al País Valencià i els beneficis econòmics que comporta.

L’accident del metro i el menyspreu posterior a les víctimes ha sigut la pitjor malifeta d’uns governs successius marcats per la corrupció i el balafiament. Res no iguala la ira amb què es va tractar els familiars, que només demanaven allò tan cristià de la justícia i el consol. Es trobaren, en canvi, amb una societat que, per peresa o per luxúria –la luxúria dels grans esdeveniments, del sarau i la festa constant-, no va voler saber res d’un fet que podia trencar la imatge falsa d’Arcàdia feliç que ens havien venut des d’un vaixell o des del Ferrari de torn.

Tots vam fallar. Els ciutadans, que miraren cap a una altra banda; els periodistes, que per omissió o connivència amb el poder, se’n desenteneren. I els governants que, conscients de la gravetat de l’assumpte, van emprar tota l’artilleria al seu abast per agranar l’accident com qui amaga la merda sota una catifa.

El temps, però, ha anat deixant les coses al seu lloc. La desastrosa gestió de la Generalitat i la prepotència del PPCV els ha anat deixant enemics per totes bandes. Des de l’ERO de RTVV fins als acomiadaments de FGV, ara ja n’hi ha gent disposada a parlar i fer surar la veritat. Amb pressumptes germans de Cotino o sense.

Demà, de nou, és dia 3. La plaça de la Mare de Déu, com cada mes, serà testimoni de la veu inesgotable dels familiars de les víctimes que s’han mantingut ferms, fins i tot, en el desert de més de cinc anys de (quasi) absoluta solitud. Allà hem de ser per a fer-los costat. I per a deixar palés que, front la mentida, la supèrbia, la gula, l’avarícia, la ira, la peresa o la luxúria dels qui ens governen, s’imposa la dignitat, la veritat i l’amor per la memòria de 43 morts als qui no podem deixar que tornen a ser víctimes. En aquesta ocasió, de la impunitat més repugnant.
Recordeu-ho: demà, de nou, és dia 3…