La lluita de classes no existeix, diuen, però Emilia Soria, treballadora i mare de tres filles, va ser condemnada a més de dos anys de presó per comprar menjar i bolquers per a les seues xiquetes amb una targeta bancària que es va trobar al carrer. En paral·lel, la “justícia” indulta polítics corruptes i lleva imputacions a la filla del rei.
La lluita de classes no existeix, diuen, però mentre els bancs, rescatats amb els diners públics de tots plegats, desnonen milers de famílies. Els deixen sense un sostre i els mantenen el deute. Els condemnen, clar i ras, a l’esclavitut sine die.
La lluita de classes no existeix, diuen, però, quan la gent s’organitza, atura desnonaments i fa saber a qui ens governa que no estan d’acord amb les seues polítiques bastardes, són fotografiats, fitxats, controlats, detinguts, jutjats i condemnats. En una societat on el capital comet crims a diari, ells són els criminalitzats, titllats, fins i tot, de terroristes.
La lluita de classes no existeix, diuen, però quan els camperols andalusos ocupen terres per a sobreviure amb dignitat, els terratinents, els hereus de la noblesa explotadora en la nit dels segles, té el dret de seguir engreixant la seua nòmina patrimonial. La propietat privada, diuen, és un dret sagrat. Més sagrat, si cal, que l’habitatge digne o menjar tres colps al dia.
La lluita de classes no existeix, diuen, però mentre assegurem que Occident està en crisi perquè l’ocupació hotelera no aplega al 100%, centenars d’homes, dones i xiquets moren a les fàbriques de Bangladeix, Indonèsia o Tailàndia. Fabriquen la nostra roba i els nostres divertiments a canvi de la misèria. O reben el fem que el Primer Món no vol, convivint amb volcans de deixalles i rius de lixiviats pudents.
La lluita de classes no existeix, diuen, però la crisi global inventada pel sistema bancari i les borses colpeja als de sempre: als treballadors, als de la cullera, als de l’espardenya, als pàries de la terra. Els executius guanyen més diners amb cada acomiadament o retallada i, com a resultat, centenars de milers de persones veuen com el seu projecte vital s’ensorra.
La lluita de classes no existeix, diuen, però, vote el que vote el poble, els governs romanen emmanillats o, directament, substituïts per tecnòcrates que ningú no ha votat. L’FMI, el Banc Mundial, la Comissió Europea i un plat buit que, cada dia, costa més d’omplir.
La lluita de classes no existeix, diuen, però les grans fortunes troben una “oportunitat” en la crisi i s’afarten com els porcs destinats a la matança mentre els índexs de l’estat del benestar se’n van en orris. L’educació es privatitza, la sanitat es torna exclusiva de qui té la cartera plena, els serveis socials bàsics esdevenen un luxe que, diuen també, ara no ens podem permetre.
La lluita de classes no existeix, diuen…
