Orwell va dissenyar la neollengua en el context d’un règim autoritari a l’estil del segle XX. Més concretament, atesa la descripció que fa del líder suprem, el Gran Germà, va inspirar-se en Hitler i Stalin. El que no imaginava l’escriptor és que, gairebé 65 anys després, la seua obra romandria ben viva i podria aplicar-se, fins i tot, o sobretot, a les democràcies occidentals i els seus aparells mediàtics.
Un dels termes més treballats, esfereïdors i laberíntics de la neollengua és el doblepensar; bàsicament, defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues. Un argument irrebatible per contradictori i, alhora, eficaç per a convéncer de qualsevol cosa. El doblepensar és, avui, una pràctica habitual dels mitjans de comunicació que no responen davant un poder polític autoritari sinó a un ens més difús i, per tant, més perillós: el poder econòmic, els mercats, el capital.
Per exemple, en els mitjans de comunicació oficialistes de l’estat espanyol, paradigmes absoluts del doblepensar, aquest tripijoc es practica a bastament. Retirar una estàtua de Franco, col·locar una placa per a recordar els afusellats republicans o condemnar el franquisme mateix és remoure el passat i enfrontar els espanyols; homenatjar la División Azul, gastar-se 280.000 euros en endreçar la tomba del dictador o subvencionar la Fundació Francisco Franco és, en canvi, una meravella. Doblepensar. De manual.
En la mateixa línia, si la reina Sofia es vesteix amb un mocador de colors i es posa a ballar en meitat d’Àfrica, Obama juga al bàsquet en un parc de Chicago o un polític occidental canta, balla o fa qualsevol altra bajanada és “campechano”, proper, humil; en canvi, si ho feia el malaguanyat Chávez, o si Evo Morales es nega a vestir corbata i es posa un jersei de colors, són uns pallassos i uns populistes fastigosos.
Doblepensar és també una desfilada militar que, a un país occidental, és quasi un esdeveniment festiu; a qualsevol altre lloc, en canvi, és una mostra de força i una amenaça d’un règim sinistre. Fer escratxes és terrorisme i incitació a la violència; que un tertulià a la COPE insinue que cal afusellar el president de la Generalitat, tot recordant Companys, únic president europeu assassinat durant el seu mandat, és una festa, una gracieta.
A casa nostra, el doblepensar creix i es multiplica de forma exponencial. Voler que el català siga oficial al Congrés és de paletos; voler que el castellà ho siga a la UE és normal i raonable. No acatar la sentència contra l’escola en català és autoritari; passar-se per l’arc de triomf les sentències que reconeixen la Filologia Catalana al País Valencià és natural.
Criticar el govern, denunciar la corrupció o imputar a la infanta Cristina perjudica a la “marca España”; tindre centenars de càrrecs polítics i diputats imputats per pressumptes lladres, no. Defensar els Països Catalans és nazi; votar en contra dels homenatges i reconeixements a Guillem Agulló és democràtic. Voler un referèndum sobre la independència de Catalunya és dictatorial; prohibir una votació és llibertat d’expressió. Que TV3 diga “País Valencià” és pancatalanisme i una falta de respecte; que TVE diga “Levante” no té cap importància.
Res no s’escapa del doblepensar: la política, la cultura, l’esport… Si un esportista guanya qualsevol cosa i trau una senyera, barreja esport i política; si fa onejar l’estanquera, en canvi, en té dret i és un patriota. Els bascos, els gallecs i els catalans, en definitiva, són espanyols; la seua llengua i la seua cultura, no. Doblepensar. A totes hores. En tot moment. Implacable. Bombardejant ments i llançant missatges que, si no comparteixes, et converteixen en nazi, en terrorista, en radical, en perillós, en algú que cal arraconar i fer callar.
Orwell, probablement, s’hauria mirat amb gust la caiguda dels règims autoritaris al llarg del segle XX. I s’hauria mort del disgust en veure que les seues tècniques, en canvi, continuen ben vives a les “democràcies” occidentals. El doblepensar continua sent l’argument acusador tan irrebatible com irracional d’un poder que, a poc a poc, es lleva la careta democràtica i ens mostra el rostre autoritari d’un Gran Germà que mai no se n’ha anat del tot.
